No sé per què m'havia imaginat...


Obra:Pedra de tartera (p. 18-19)
Indret:Altron
Municipi:Sort

testing image

No sé per què m'havia imaginat que vivien fora poble. Aquest pensament se'm desmentí quan oncle prengué el camí entre les cases fins que anà a raure a la plaça. Notava les galtes com em cremaven perquè la gent saludava l'oncle i em miraven i quan fórem davant de la meva nova casa i ell hagué descavalcat, una rotllana de dones que la feia petar amb tot de canalla que s'escridassaven ho deixaren estar tot per atansar-se a mirar i preguntar.

Ramon quina xicota més «maja» que t'has trobat a mercat. Pensàvem que no en sabies tant de triar... És la neboda de L'Ermita que passarà l'hivern amb nosaltres.

Jo no sabia on mirar, tenia tots els ulls fits en mi i d'aquells moments d'estar quieta, sentia les cames que em defallien i la suor que m'havia escaldat les cuixes, amb el cap emboirat de tant pensar i de donar tombs a la mateixa cosa. D'aquí me'n tragué tia, que rompent el cercle, m'abraçà amb força. I aleshores sí que creguí perdre el món de vista, perquè aquella tendresa havia desfet en un inesperat instant tot el mur de raonaments que m'havia construït contra la tristesa. Agafada per la cintura quasi m'estirava enlaire, evitant la gent i portant-me escales amunt.

No va dir res més fins que em tingué a la cuina. Havíem passat un llarg i fosc corredor, i asseguda al banc, vaig haver d'escoltar aquella pregunta. ¿Per què plores?