Amb la claror del dia...


Municipi:Balaguer
Comarca:Noguera

testing image
Veu de Pere Quer:http://www.endrets.cat/bloc/wp-content/uploads/2015/03/Amb-la-claror-del-dia.mp3

Amb la claror del dia, la negra basarda que inspiren els perills invisibles s'esvaí automàticament. La recòndita omnipresència del riu, més amenaçadora per manifestar-se únicament a través del brogit i de la fosca, es dissipà de seguida com les ombres d'un mal son. Els veïns de Balaguer pogueren, aleshores, contemplar la magnitud de la riuada.

L'espectacle era corprenedor. El Segre era una fúria desencadenada. La gran estesa d'aigües desbordades, les tolles d'aigua del carrer. La pluja incessant i els esfilagarsaments de boira que arreu revolejaven donaven la impressió que el món era esdevingut un caos de líquids elements.

Per la banda del poble, des del peu del pont fins arran del Portalet, les aigües eren contingudes per l'alta banqueta de pedra que les canalitzava. Del Portalet enllà, fins al reguerill dels Escolapis, hi havia l'antiga muralla del Balaguer medieval que s'aixecava com un penya-segat. Això era el que havia de protegir el poble de la riuada.

Amb tot, a la Placeta del Jutge, la banqueta del carrer del Pont feia una depressió. Oimés, el riu donava en aquest punt una forta virada i feia un regolf precipitat. Era allí on les aigües havien saltat el mur i s'havien desbordat tot al llarg de la carretera, inundant els darreres de les cases del carrer d'Avall, i arrabassant amb la seva fúria, portes i finestres d'estables i magatzems.

La gent del poble s'havia congregat al carrer del Pont. Des d'allí podien gaudir de l'imponent espectacle. El magnífic pont de pedra de set arcades, construït en l'edat mitja per alguns cíclops obscurs, creuava tota l'amplada de les aigües. Cinc dels seus arcs estaven totalment submergits. A la banda contrària del poble, les aigües saltaven per damunt de la massissa estructura, submergint piles i arcs, banquetes i baranes en un mar enfollit. La gent feia pronòstics sobre la invulnerabilitat de les poderoses piles del pont, triangulars a banda i banda les quals havien resistit tantes altres riuades. Hom lamentava la grisor i l'ensutzament d'aquells carreus tradicionalment color d'or vell, ara empapats de mullena. Algú remarcava l'evident inutilitat del plany del poeta, el qual un dia cantà el noble pont de set arcades,

 

per les sis hi passa aigua

que enyorada deu estar

aquella que no n'hi passa!

 

Part d'allà del riu, a l'altra banda del poble, no existia cap mur de contenció. Hi havia una depressió del terrer i l'ampla carretera que desembocava al pont, semblava una portalada natural per a una vasta via d'aigua. L'enorme riuada s'havia expandit allí amb tot el seu impuls. A primer terme hi havia l'església del convent dels franciscans en la qual segons la veu popular l'aigua ja arribava fins l'altar major. Després, les aigües s'estenien horta endins, inundant els horts, les barraques, les serradores i farineres del peu del riu i tota casa isolada pels suburbis i afores.