La gent del Collsacabra puja a Cabrera...


Obra:El Collsacabra (p. 53)
Comarca:Osona

testing image

La gent del Collsacabra puja a Cabrera en un tres i no-res. És una passejada, i es pot fer cantant o resant el rosari. Posats a la Rotllada, que és un dels accessos més freqüentats, la visita al Santuari es pot fer, si se surt d'hora, en un matí i tornar a casa a migdia. Aquests que podríem anomenar romiatges llampec —si no fos que solen dedicar-se precisament a demanar bon temps (i bona pluja) —  surten, sovint, amb el capellà al davant, seguit dels escolans i del poble. Passen amb un rumor lleuger pels caminois de la muntanya i alteren un moment el color de les coses. La porta —estreta? — del cel és a dalt. S'hi arriba cantant i resant, a cops de respir i d'alegria. En dia clar, més que mai a la tardor, els horitzons són dilatadíssims. La terra pròpia no és mai un espectacle, ni Cabrera, per a nosaltres, un simple mirador. Molt més que això hi ha el rostre arrugat d'una petita i turmentada pàtria. Primer les masies de la vora, els camins que s'han passat de pujada, les ermites i els pobles de tot el Collsacabra, molt més planers, lliures i purs des de l'altura. Després les altres valls, el curs dels rius: el gran espesseïment torturat de les Guilleries, el trajecte encortat del Ter, majestuós al sol, de meandres rics, i a cada volta un poble, i el pla d'Olot i la Plana de Vic sàviament repartides, amb un ordre concret de seguretat i de confiança. D'extrem a extrem, el Puigsacalm i el Montseny, Montserrat i el Canigó, amb tots els Pirineus de rengle fins al Pedraforca, i de cap a cap en semicercle, la mar, des de les envistes de Provença al pla de Barcelona i al Garraf... Per a nosaltres això no és simplement un espectacle. Diríem, en canvi que allí mai no es fa de nit, car en la fosca i en el silenci, sota les estrelles o dins l'aïllament espès de la boira, s'intueix una presència que bleixa en el repòs i es comunica amb les altures. No hi ha separació entre el cel i la terra.