La meva àvia materna era de Collsacabra...


Obra:Memòries d'un noi de Vic (p. 12-13)
Comarca:Osona

testing image

La meva àvia materna era de Collsacabra. Si sapigués manejar los pinzells, la podria retratar amb exactitud minuciosa, perquè recordo perfectament sa fesomia pagesívola molt accentuada. Se deia Rosa, i als seixanta anys de passa era de bon regent i prou forta per venir-se’n a peu de Can Toni Gros a Vic. Alta i ben plantada, faccions ben marcades, de color fermentós, llavis molsuts, ulls vius i un front espaiós noblement ombrejat per la llaçada del ret a l’antigalla. De tracte jovial i d’una alegria sana i reposada, lo seu millor pler era venir de tant en tant a passar una temporada a casa, sobretot a l’hivern per la matança dels orelluts, i ademés sempre que el sereno ens havia de portar un altre nen. En vaga ella no hi estava mai: quan no havia de feinejar per casa, agafava la filosa i vinga filar madeixes de cànem, per fer-ne després eixugamans i algun llençol. Donava gust de veure-la, ajustat son cos ben revingut amb un gipó de vellut negre de mànega curta, amb la filosa al costat i fent giravoltar amb la llestesa de sos dits lo fus amb que el gat tot sovint venia a jugar-hi. Per fer saliva la vella filadora volia que jo me li posés al costat i li anàs peixent grills de taronja.

Les primeres cançons i rondalles, d’ella les he sentides; perquè, ademés de ser bona cantadora com ho fou també la meva mare, de rondalles i acudits populars i endevinalles ne sabia a centenars. Si a mi em recordassen totes, ne podria fer un llibre. Cada vespre era ella qui em ficava al llit, i no em descuidava mai de dir-li que posàs força oli al llumet, (uns llums que en dèiem caputxinets) per poder-me fer bona estona de companyia y contar-me moltes rondalles havent resat lo Déu m’encoman.