Els Castellarnau representen carnadures molt més fortes...


Obra:Memòries (p. 154-156)
Municipi:Alins

testing image

Els Castellarnau representen carnadures molt més fortes i amb una altra mena de complicació. Durant els dos-cents anys d'Alins, s'han dedicat a la caça d'altura. Clavada a la paret o servint de catifa, tenen més d'una pell arrencada del cadàver d'un ós. La vida íntima d'aquella santa gent amaga algun recó de poesia negra. Entre els de «cal Guillemó» i els de «cal Coix», els aires no mantenen sempre olors de lliris ni veus de trisagis.

És tan justa la meva suposició, i tant gruix devien tenir aquelles cases d'Alins, vistes des de tots els aspectes, que la cançó popular els engegà un clavell dels més vius, dissimulant una maliciosa fletxa. Confesso que aquesta consagració de la casa d'on ha sortit la meva sang materna, en la lletra i la música d'una cançó popular de l'alt Pallars, és per a mi la nota més il·lustre que em pugui oferir la meva ascendència, i m'afalaga molt més que tots els privilegis nobiliaris i totes les signatures de Felip III.

La cançó és autèntica; va recollir-la, l'any 1909, Adolf Carrera, estudiant de capellà de la Seu, i la publicà mossèn P. Pujol l'any 1916 en un volum vermell núm. 143 de la «Biblioteca Popular de L'Avenç». Es titula «Casa el Coix d'Alins»; entengui's bé que és la casa d'on ha sortit el meu rebesavi Carles de Castellarnau, per anar a parar a la Ciutadella de Barcelona; i és tan curiosa la lletra de la cançó, que bé es podria prendre per una mena de venjança de la lleugeresa o la desaprensió de l'eixelebrat cavaller. La cançó fa així:

 

Casa el Coix d'Alins,

casa regalada,

una xica hi ha

fresca i colorada.

Lara, lara la.

Allà per l'estiu

a Sant Joan anava

amb un germà seu

que l'acompanyava.

Al ser a mig camí

ja la n'han robada;

al veure'ls venir

ja en cau desmaiada.

—No us desmaieu, no,

gentil cor de dama,

que no us robarem

ni l'or ni la plata,

sinó los amors

que a tots nos agraden.

Torna-te'n, xiquet,

torna-te'n a casa;

no la veuràs més,

la teva germana.

— Lo xic n'és prudent,

a la Seu anava;

a cal governador

trobà que sopaven.

—Bona nit, senyors,

bon profit que els faça;

quan hauran sopat

contaré el que em passa.

—Conta-mos-ho, xic,

conta-mos-ho ara.

—Que me n'han robat

la meva germana.

—No em diries, xic,

qui te l'ha robada?

—Un del casquet vermell,

gravat de la cara.

Toquen sometent;

repic de campanes.

 

És clar que això només és una cançó i, a més a més, fresca, brutal, directa i viva. Potser entre la graciosa lletra que consigna un fet, hem d'esperar que imaginari, hi ha el ressentiment del sagristà o del fàmul, després de rebre la guitza d'una euga falba que trotava sota el pes de l'amo de casa el Coix; però quan el vent bufa és que ha pedregat en alguna banda.

En realitat, i és una llàstima, ben poca cosa sabem de tota aquella trepa d'ànimes castellarnauenques. Els fecundíssims cavallers d'Alins tenen els fills a dotzenes, es casen dues i tres vegades; troben plaçament a totes les noies, fins les més lletges, i no s'estan de res. Si volem, damunt de les contingències d'aquest llinatge, se'ns acudiran les més poètiques suposicions, però amb seguretat només podem restablir el seu arbre genealògic a partir del 1530, i res més. Fora de la trapelleria de Carles amb les dues noies, no ens és lícit d'acusar-los d'altra cosa; i, per part meva, ni ganes, perquè, ben mirat, es tracta de la família de la meva mare.