A l'Hostal Montaña —cognom dels propietaris— ens espera una dutxa calenta...


Municipi:Alins

testing image

A l'Hostal Montaña —cognom dels propietaris— ens espera una dutxa calenta i un sopar que faria oblidar qualsevol pena. A la sobretaula, un parell de copes de ratafia Lo Raier, i a dormir. Però just quan estic a punt d'empassar-me l'últim glop entra al bar un home alt, fort, amb una cara de mala llet de les que es recorden una bona temporada. Fins i tot el televisor, calla. Som al bar de l'hostal, a la planta baixa. Una sala no gaire gran, amb vuit o nou taules, una barra de bar d'acer i dues portes, una que dona a la plaça i una altra que surt a la carretera principal. En un lateral hi ha una vi­trina plena de souvenirs i mapes amb la cartografia de la zona per als turistes, i en un racó, una cabina de telèfon, perquè l'hostal també fa el servei de telèfon públic. En un angle, instal·lat a prop del sostre, un te­levisor gran. Nosaltres dos som els únics clients, i ens atenen la Pepita, que fa de directora, la Joana, que es la seva germana i l'ajuda quan pot, perquè fa de mestra a Esterri d'Àneu, i el Josep, el marit de la Joana, que es guanya la vida fent de taxista amb tota mena de vehicles.

L'entrada d'aquell home fa que els de l'hostal es col·loquin automàticament tots al darrere de la barra. En el primer moment dedueixo que es per servir amb diligència el client, però veient-los la cara sospito que més aviat és una reacció defensiva. Amb la barra del bar pel mig se senten més protegits.

Nosaltres, el Pol i jo, estem mirant la tele asseguts en una taula a tocar de la barra i el nou client s'asseu en un dels tamborets de la barra, just darrere nostre. Té una veu forta, greu i, sobretot, autoritària:

—Bona nit! Pose'm una ratassia, si us plau! Una de les germanes Montaña surt dissimuladament del taulell i ve a demanar-nos si volem alguna cosa més. S'ajup una miqueta i ens diu molt fluixet:

—És Palanca!

Immediatament, Palanca es gira cap a nosaltres. Tot i que estem d'esquena notem la seva mirada, so­bretot per la cara de la dona. I amb una veu greu i fon­da, tirànica, diu com si es dirigís a una multitud invisi­ble (recordo molt be que estàvem sols):

—Aquests dos deuen ser els periodistes que han pujat a Tor, no?

Jo he sentit explicar unes quantes coses de Palanca. La imatge que me n'he fet és la d'una mena de bèstia salvatge que té atemorit tothom. La pinta que fa coincideix amb les referències. La veu i el to, també. Penso que si allarga la mà ens tombarà a tots dos d'un clatellot. Opto per fer l'últim glop de ratafia i aprofito l'instant per pen­sar sí he de dir alguna cosa. El Pol em mira i calla.

Mentre abaixo la mà per tornar a deixar la copa buida damunt la taula, aquella veu diu, dirigint-se al cambrer:

—Josep, pose'ls una altra copa, a aquests senyors, que convido jo!

Us asseguro que el televisor està engegat i amb el volum alt, però no se sent. Em sembla que només sento, i fort, el batec del cor, que em va a mil per hora, i el soroll d'empassar saliva.

És una mena de silenci a càmera lenta que se'm fa molt llarg, fins que el Josep, el taxista, el trenca:

—Home, Palanca —fa molt d'èmfasi en el nom perquè ens adonem de qui és el personatge que ens està convidant—, potser que abans els ho preguntis a ells, si en volen una altra.

—Tu calla i pose'ls una copa, que aquesta gent de Barcelona son educats i saben que han d'acceptar la invitació. No crec pas que em vúlgon fer emprenyar.

I dirigint-se a nosaltres afegeix:

—Eh que no, senyors?

I sense esperar resposta es tomba cap a la barra i insisteix:

—Au! Va! Josep, no fotis lo ruc i posa dues copes més de ratassia, i ben plenes! Què! Què us ha semblat Tor? Us ha agradat?

El to s'ha anat suavitzant i sembla més normal. En­cara el tenim a l'esquena, assegut en un tamboret de la barra. Entre el seu metro noranta i l'alçada que li rega­la el tamboret, el tenim gairebé damunt nostre. Em giro i la cara em queda a l'altura del seu genoll. Porta uns pantalons de pana marrons bastant gastats, unes botes de muntanya de cuiro, també marrons i velles, una camisa de quadres blancs i blaus, i una jaqueta fins a mitja cintura que a primera vista no sembla gaire gruixuda, tenint em compte el fred que fa al carrer.