Des de molts indrets elevats de l'Aran...


Obra:El rei de la Val d’Aran (p. 120-121)
Comarca:Vall d'Aran

testing image

Des de molts indrets elevats de l'Aran, especialment els situats a la banda solana de la vall, es pot contemplar la tossa formidable de la Maladeta, allargassada entre migdia i ponent. La piràmide de l'Aneto, el pic més alt dels Pirineus, corona el massís. La panoràmica és inconfusible, tant per l'alçada com per les congestes de neu que tot l'any hi blanquegen, fins i tot al cor de l'estiu. A l'Aran i a les valls veïnes del Pallars i de la Ribagorça, en diuen les Muntanyes Maleïdes. Una llegenda popular n'explica el perquè.

Conten que en temps antics aquestes muntanyes eren molt riques, un paradís de pastures. Arreu on miressis, podies atalaiar, tant com t'allargava la vista, extensos englevats d'herba, clapats de ramades que peixien a lloure per comes, fondalades i serrats. Els pastors s'hi comptaven a centenars, els caps de bestiar, a milers; i d'herba menja'n tanta com en vulguis que no te l'acabaràs, ja que hi creixia estiu i hivern sense parar.

Una tarda va arribar a les muntanyes un captaire que demanava almoina. Anava d'orri en orri, de cabana en cabana, pidolant un mos de pa i un sostre per passar la nit. Els pas­tors el van rebre malament, pitjor que si es tractés d'un llop. Li tancaven la porta als nassos, i si insistia, li abuixaven els gossos. A posta de sol, quan el pobre home ja es resignava a passar la nit al ras, un pastor jove el va acollir a la seua cabanya. Era cap a la part baixa de les muntanyes, en un indret conegut amb el nom de Paderna. El pastor va posar un altre plat a taula, li va oferir part del seu sopar i a l'hora de dor­mir li féu lloc al jaç.

L'endemà al matí, el foraster es va llevar quan trencava el dia i va fer aixecar el pastor. Després d'agrair-li l'hospitalitat, va dir:

—Si vols salvar la pell, has d'abandonar aquestes pastu­res ara mateix. Avia el bestiar i segueix-me. I mentre em vegis caminar al davant, no miris enrere, no et giris per re del món.

El foraster va tirar muntanya avall, travessà el riuet i s'enfilà pels pendissos mes assolellats de l'altre vessant. Quan feia estona que pujaven, el pastor es va adonar que el guia tot d'una s'havia fet fonedís. Llavors es va girar cap a les muntanyes d'on venia i va veure un espectacle esfereïdor. L'herbassar dels prats s'havia convertit en neu: vastes congestes i geleres que, amb el primers raigs del sol, enlluernaven de tan blanques. Els caps de bestiar s'havien petrificat en cantals i s'amuntegaven formant tarteres, vigilades per gossos de roca. Damunt la carena més alta, per les crestes que baixen dels cims, es retallaven fileres de penyals foscos, immòbils i silenciosos. Tenien la figura de pastor i plantaven, encantats per sempre, davant dels seus ramats de pedra.

Aleshores el pastoret va comprendre que el captaire era en realitat Nostre Senyor i que havia castigat aquelles mun­tanyes per no haver-li volgut donar acolliment. D'aquella feta, són conegudes popularment com «les Muntanyes Maleïdes».