En l'època que els moros dominaven Espanya...


Obra:El rei de la Val d’Aran (p. 58-60)
Municipi:Naut Aran
Comarca:Vall d'Aran

testing image

En l'època que els moros dominaven Espanya, va arribar un dia a Salardú un misteriós viatger, que uns van prendre per pelegrí i altres per un simple vagabund. El foraster va comu­nicar als habitants de la vila que venia expressament per fer-los un santcrist miraculós. I sense donar més explicacions, es tancà a la torre del castell que s'alçava al costat de l'església, i es posà a la feina. Dejunava a pa i aigua i tan sols treballava el divendres, el dia que els jueus van crucificar Jesús.

Al cap d'un temps, el rector i un grup de veïns, intrigats perquè feia dies que no sentien gratar la fusta, van entrar a la torre i es van trobar la imatge preciosa d'un crucifix, de tres pams d'alçada. L'artista no era al taller, s'havia fet fonedís i no es va veure mai més pel poble. Uns diuen que era un àngel enviat del cel; altres creuen que era un pelegrí que venia de Terra Santa, i que a la imatge hi va deixar incrustada una estella de la creu de Jesucrist. Immediatament la vila de Sa­lardú va establir de dedicar una festa solemne a la santa imatge. La data escollida fou el 3 de maig, festa de la Invenció de la Santa Creu, o sigui, el dia que santa Elena va tro­bar, colgada de terra a la mateixa muntanya del Calvari, l'autèntica creu on feia segles havia mort Jesús.

A la celebració religiosa s'hi van apuntar també els pobles veïns del Naut Aran. Arribaven a Salardú formant processons, cada poble darrere la seua creu ben guarnida de tiges de blat tendre, anomenats bladeta. Després de la missa solemne tenia lloc la benedicció del terme. Els festejos continuaven fora del temple amb una tongada de balls, a càrrec dels majorals del Sant Crist. Al darrer ball, anomenat de la borrega, s'hi afegia tot el jovent. En comptes de ballar com Déu mana, es posaven a fer el bèstia i a donar-se empentes entre ells i al final abandonaven la plaça i es perseguien de manera esbojarrada pels carrers de la vila.

El 3 de maig és una mica aviat per a aplecs i processons. Tot i que el dia allargui, el bon temps encara no s'ha instal·lat del tot a la vall, de manera que no te'n pots refiar gaire. Conten que un any, a causa del mal temps, la vila va decidir ajornar dos mesos justos la festa del Sant Crist. Doncs bé, el dia assenyalat, o sigui el dia 3 de juliol, va caure un gruix de neu que va aixafar l'herba dels prats a punt de dalla i les espigues granades dels camps que ja canviaven de color. Després d'aquell escarment, ningú ha gosat tocar la data del 3 de maig, faci el temps que vulgui.

A part d'aquesta nevada al cor de l'estiu, la santa imatge ha obrat al llarg de la història un bon reguitzell de prodigis. Tants, que si els haguéssim de relatar amb pèls i senyals, no cabrien en aquest llibre. Per fer-se'n una idea, direm que una vegada va apagar un incendi espantós que s'havia iniciat al bosc i amenaçava d'abrusar les cases del poble. El Sant Crist ha fet ploure en temps de secada, ha aturat temporals i pedregades, i fins i tot, quan ha convingut, ha fet fondre la neu tardana més de pressa que el llard a la paella. Ha tornat la parla als muts i el moviment als paralítics que l'hi han demanat, els quals han pogut retornar a casa caminant pel seu compte. Ha expulsat els dimonis del cos dels pobres posseïts i ha foragitat de la vall els exèrcits enemics, vinguin de la Bonaigua, com el maleït comte del Pallars o vinguin de França, com el vescomte de Sant Girons que havia entrat a l'Aran amb tres mil luterans, o el baró de Taurinhac que va calar foc a Salardú i les flames es van girar contra els seus soldats. En fi, la imatge ha plorat incomptables vegades com una persona de carn i ossos; llàgrimes gairebé sempre de tristesa, davant de la imminència de qualsevol perill que amenacés el poble. Una vegada va entrar a l'església un pelegrí que partia cap a Terra Santa i la santa imatge també va plorar a llàgrima viva, en aquella ocasió potser d'enyorament, en sentir que el viatger se n'anava a Palestina, el seu estimat país.

Ens hem guardat per al final el miracle mes famós del Sant Crist de Salardú, prodigi aquest conegut dins i fora de l'Aran. Ens referim a l'espectacular tornada a casa de la imatge, després que uns frares joves i poc assenyats se l'emportessin cap a Franca. Doncs bé, una nit el crucifix va fugir del convent on el tenien segrestat i va enfilar el riu Garona, a contracorrent com una truita magnífica. Magnífica i por­tentosa, ja que la imatge pujava coronada per una aurèola de llum i acompanyada de música celestial. Els veïns de Les van sortir de casa meravellats i van intentar treure'l de l'aigua, però el Sant Crist se'ls va esmunyir dels estris amb què volien pescar-lo. Els altres pobles de mes amunt, com Bossòst i Vielha, van intentar igualment de rescatar-lo i tampoc se'n van sortir: la imatge va continuar decidida riu amunt. Just quan passava a l'indret de Salardú, va aturar-se damunt d'una roca que sobresortia del corrent, senyal inequívoc que era en aquest poble on volia quedar-se. El poble en pes va baixar cap al riu per rebre la tornada a casa del Sant Crist i van portar-lo en processó fins a l'església, on el veneren com la seua millor joia.

D'ençà de llavors, presideix l'altar major de la magnífica església de Sant Andreu. Ni els revolucionaris del 1936 ni els actuals lladregots d'imatges (sigui per treure'n diners sigui per portar-les a un museu), han aconseguit fer-lo fora del seu antic palau de pedra. I aquest és, sense cap mena de dubte, el darrer miracle del Sant Crist de Salardú.