Candida i Tòn, els darrers habitants del malfadat Montgarri...


Obra:La fi de Montgarri (p. 97-98)
Indret:Montgarri
Municipi:Naut Aran
Comarca:Vall d'Aran

testing image

Candida i Tòn, els darrers habitants del malfadat Montgarri, van voler resistir en aquells cims de mala petja i ho van pagar amb una fi terrible. Feia mesos que el matrimoni no es podia moure de casa, perquè allà dalt a l'hivern la vida es fa impossible. Ella va caure molt malalta i, mentre agonitzava, el marit va haver de baixar, enfonsant-se en l'oceà blanc i ferint-se pels estimballs, a cercar el metge a Salardú. Aquella nit, un temporal com no se n'havia vist mai cap va sepultar el món. Les volves van caure dies i dies amb una constància rabiüda, i el torb no va parar de bramar. El metge deia que era impossible pujar-hi i, finalment, Tòn va enfilar sol el camí de tornada un moment en què el cel va obrir una escletxa i el vent va callar. Quan va arribar, va trobar una imatge dantesca: la seua dona era morta i el cadàver estava rosegat pels gossos i el bestiar, que van entrar a casa quan se'ls va acabar el menjar. Cortines, estovalles, coixins... tot havia estat devorat pels animals afamegats. Va traure la pobra Candida per una finestra, perquè la porta era invisible sota la massa gèlida, i la va haver de colgar a la neu perquè era impossible arribar a la terra. Allà la va deixar, amb a penes un respons, perquè el temporal es va desfermar de nou i corria perill de quedar-hi atrapat amb temperatures glacials.

Ai, Montgarri! el poble més bell de la Vall d'Aran, però també el més encimbellat, el més apartat i el més malastruc. L'únic abandonat. Qui havia de viure allà dalt? Sense carretera, sense electricitat, lluny de tot arreu, més a prop de la congesta i el llamp que de cap rastre humà. La mort de Candida no va ser més que la culminació d'una història de penúries i malvestats en el lloc més esquerp del difícil Pirineu, en un temps —no tan distant— en què les muntanyes eren un territori inhòspit i desconegut.