Montgarre està situat entre la vall d'Aran i la d'Àrreu...


Obra:Prosa (p. 43-45)
Indret:Montgarri
Municipi:Naut Aran
Comarca:Vall d'Aran

testing image

Montgarre està situat entre la vall d'Aran i la d'Àrreu. És continuació del pla de Beret, on solen péixer a últims de la primavera 60.000 caps de bestiar, i més notable encara per dar naixement al Garona i al Noguera, que, separant-se en son bressol, se'n van a regar tan distints països. Aquest condueix a l'ermitatge i al poble a què ha donat nom, lo més alterós del Pirineu. Poques ermites conec més ben situades; prats de color d'esmaragda i blats encara verds com ells la volten per tots cantons, fins a les pinedes que baixen des del cim de les dues branques de serra que l'abriguen per nord i migdia.

Entre les dotze i una de la tarda d'ahir començaren a veure's baixar dels ports la gent de l'altra banda del Pirineu, que són los que, casi per complet, fan l'aplec. Los pastors se cobreixen lo cap amb un com solideu de drap blau que adornen de vegades amb un brot d'herba: vesteixen tricot blanquinós amb ribet negre i duen esclops amb una enorme punta cap amunt. Los pagesos van amb trajo de burell o blau, des de la boina fins als amples pantalons; porten sabates grosses i ben ferrades i un bastó llarguíssim, que saben rebatre quan los convé. Algunes barretines vermellegen entre les boines i els casquets, i entre elles alguna de llarguíssima plegada amb dos dobles al cim del cap.

Les dones van vestides amb robes virolades, com en tot país senzill, i les franceses se distingeixen de les espanyoles pel mocador enrotllat al cap a manera de capçana. Les de Mamalé [Betmala] usen un trajo verament d'Edat Mitja: vestit negrenc i esporret amb davantal groc, nuat amb llargues i amples cintes del mateix color, corbata senzilla, blanquinosa i florejada, una caputxeta molt petita al cap, que els cau poc més avall del coll, i damunt una espècie de còfia vermella. Les dones compareixen amb lo cistell al braç; los homes duen la berena penjada al bastó.

De bona arribada van a visitar sa virginal patrona, i després al reverend administrador, que els rep a la porta de la rectoria davant una taula coberta amb un drap vermell. Qui li encomana una missa, qui li dóna una almoina per la Verge, un li fa ofrena d'un gros formatge (n'hi he vist pesar de 29 lliures), l'altre una ovella o un crestó, que mena a remolc per una banya. Per cada almoina se'ls dóna una mesura de vi, present que a algú li semblarà estrany, no sabent que vénen de passar lo port per llarg i dolent camí, en lo fort de l'estiuada.

Se canten després les vespres solemnement i es va a acompanyar la Verge per aquella vall hermosa, mostrant-la als pastors i pagesos, que s'hi encomanen; als boscos, que l'ombregen; als prats, que refloreixen per oferir-li millor catifa; a les muntanyes verdes i al cel asserenat. Com ressona de pineda en pineda l'himne Ave Maris Stella! Com responen lo riu i la boscúria amb sos remors, los aucells amb sos càntics i la naturalesa tota amb batements d'alegria, com si li tornàs a eixir lo sol! La santa Imatge visita el pedró a on fa segles un bou la descobrí, i se'n torna en triomf a la capella.

A la nit, a les dones se'ls permet, a falta de cambres, quedar-se en lo temple, que fan ressonar fins a altes hores amb himnes i càntics a la Reina dels Àngels. Moltes passen la nit en oració, adorant sovint una imatge de la Verge que es deixa vora el presbiteri, pujant a genollons a ses plantes des del cancell de la porta forana.

A trenc d'alba se diu missa, combregant en ella casi tothom, i com un eixam d'abelles al sortir en aquella hora del rusc, se'n van, quiscú per son cantó, girant-se encara des de les serres per despedir-se una vegada més de sa patrona de Montgarre, que no veuran fins a l'any que ve.