A ningú que tingui una mica de sensibilitat...


Obra:Visions de Catalunya II (p. 68-70)
Municipi:Naut Aran
Comarca:Vall d'Aran

testing image

A ningú que tingui una mica de sensibilitat no se li acudirà de dir que un paisatge és una concreció material i inerta de la natura. Un paisatge és bonic o és lleig, és alegre o és trist, és simpàtic o antipàtic, és plaent o repulsiu. I això, per instint, sense cap elaboració prèvia. És el mateix fenomen espiritual que s'esdevé amb les persones. Una fesomia —i un paisatge també ho és—, malgrat la materialitat dels trets que la componen, és la cosa més immaterial del nostre ésser, l'aura de l'ànima, la resplendor de la llum o la ne­gror de la fosca que ens surt de dintre.

Aquesta vall d'Aran té una cara maternal també. De mare casolana, jove, plena d'enteniment. La seva carn té una agroreta de fecunditat i un pensament d'olor de la flaire dels codonys que maduren entre la roba blanca de l'armari.

Potser en cap més lloc com aquí la realitat no supera l'espectacle. Les terres muntanyenques gairebé sempre presenten una punta de falsedat i de ficció. La distància o l'alçària poetitzen dins de la retina els detalls més miserables i esparracats. Aquella casona sembla un idil·li, no? Si us hi acosteu, la trobareu convertida en un antro de pudors i de tristesa. Aquell greny tan colorit us apar una troballa exquisida. Però, quan hi sou, toqueu el desengany. Quina codolera tan eixarreïda i bròfega! Aquella pastoreta que es destaca sobre el retaule molsut d'aquella coma blanca de bens, és una noteta ideal, càndida, que us emociona profundament. Sí, sí!... En tenir-la a prop, us cau l'ànima als peus. La noteta es desfà i la pastora esdevé en una mossa lleganyosa, xaixa i espellifada.

La vall d'Aran procedeix a la inversa. Més prodigiosa és de prop que de lluny. Les cases són condretes, còmodes, sadolles de benestança; la gent és alegre i bogal; les muntanyes fan uns posats de joia encomanadissa; els rius salten lliurement i amb un delit de joventut eterna, i tot té un aire de cordialitat i de grassa satisfacció. Posats aquí, enmig d'aquesta vall tan verda, tan maurada de bons sucs, tan amable i badada com un pit ubèrrim, la vida no us sembla pas tan vall de llàgrimes com diuen. Viella, Lés, Bossost, les Bordes, Arties, Tredós, Salardú, Montgarri, Bagergue... quins pobles més blancs, més pulcres, més xirois! Això és una altra Catalunya. Una Catalunya sense barreges ni llacors de fenicis, de romans, de jueus, de sarrains: una raca optimista, coroberta, platxeriosa i ena­morada de la vida, d'on sortiren aquell Gastó Febus, aquella Joana d'Albret i aquell Enric IV de Bearn, la figura dels quals és com un símbol d'aquesta terra gentil i deliciosa.