Els savis prudents dels Piteus


Obra:Prosa (p. 591-593)
Comarca:Solsonès

testing image

Els savis prudents dels Piteus


Una vegada, en un hostal dels que hi havia en el camí de Berga cap a Manresa, se presentaren tres homes de la muntanya demanant acolliment per a la nit que els venia damunt. Donaren dos trucs a la porta i digueren, com de costum, al posader:

–Nos donareu posada per aquesta nit?

–Prou. Mes, qui sou vosaltres i aon aneu?

–Anem a la fira de Manresa i som els savis prudents dels Piteus —respongué el més vell.

Aquest títol de «Savis prudents dels Piteus» féu riure a la mestressa, que el sentí des de la cuina; i mentre els donaven sopar, estudià amb son marit, que era de bon humor com ella, com podrien provar llur saviesa.

Quan hagueren sopat, els acompanyaren a una cambra que era a dalt, lluny de la fressa de la casa, i no hi havia altra finestra que una que taparen amb un armari portàtil.

Els tres savis se n'anaren al llit, i, com no sentiren fressa, trigaren molt a desvetllar-se.

Quan, cansats de dormir i fent-los mal els ossos de jeure, obriren els ulls, se llevaren, i el més savi dels tres se llevà per a obrir la finestra. No podent-se  guiar per cap raig de claror, a les palpentes anà cercant a dreta i a esquerra, fins que ensopegà la porta de l'armari. L'obrí, mirà a dalt i a baix, i, no veient mica de claror enlloc, exclamà:

–És fosc com una gola de llop.

I se'n tornà al llit.

Dormiren unes quantes hores, i, no podent ja dormir més, s'alçà el savi segon, obrí l'armari, i, sentint-hi olor de formatge, com que n'hi havia hagut, exclamà:

–Quina olor de formatge que fa el món!

I se'n tornà al llit.

Al cap d'una estona se llevà, cansat de rodolar pel llit, el savi ter­cer; mirà per totes bandes, i, no veient a llevant ni a ponent rastre de claror, exclamà:

–La nit és encara negra com un pecat i el món put a formatge.

Els de l'hostal, que s'ho escoltaven des de darrere la porta, se n'hagueren d'anar a baix per a no esclafir la rialla.

Cap a la fi, l'hostaler, compadescut dels tres savis, entrà a la cambra, els demanà si havien dormit bé, apartà l'armari que tapava la finestra, l'obrí, i els tres savis vegeren, estranyats, que ja era dia.

Com la gana els tenia corsecats, demanaren esmorzar, i, mentres esmorzaven, un d'ells digué als altres:

–Cuitem, que hem d'anar a fira.

–Però, a quina fira? —digué l'hostaler, ficant-se a la conversa.

–A la de Manresa.

–Veieu aquesta gent que arriba? Són firataires que en tornen —respongué l'hostaler.

Allavors els tres savis s'adonaren de que havien dormit vint-i-quatre hores, i, en lloc de continuar el camí cap a Manresa, se giraren en rodó cap a les terres de Sant Llorenç dels Piteus.

D'això ja fa molt temps. A Sant Llorenç no havia arribat encara la carabassa. Veient-ne unes quantes arraconades a l'entrada de l'hos­tal, preguntaren a l'hostaler què era allò.

Ell els respongué que eren ous d'euga.

–Nosaltres cabalment anàvem a Manresa a comprar una euga. Si ens volguéssiu vendré un d'aquests ous, pla que us ne sentiríem grat.

–A la veritat —respongué sorneguerament l'hostaler—, els volíem tots per nosaltres; mes, si tant el voleu i el pagueu bé, porteu-vos-en un.

Esquitxant unes quantes lliures que duien per a comprar una euga a la fira, compraren la carabassa més grossa de l'hostal, i se l'endugueren camí amunt cap a Sant Llorenç dels Piteus.

Tot caminant, enraonaven l'un amb l'altre de la rebuda que els farien llurs compatricis al veure'ls arribar amb una cosa tan estranya i tan productora com l'ou d'una euga.

Aquest, mentres passaven, distrets, per un cim de carena, se'ls esmunyí d'entre mans i començà de rodolar rostos avall. Al segon o tercer capgirell que donà, s'esberlà pel mig, i sos trossos, escampant-se en llur baixada, desvetllaren una llebreta que dormia sota una mata.

Al veure-la córrer, cregueren els dels Piteus que era l'euga petita que havia sortit de l'ou, i llur desconsol d'haver-la perduda fou més gran.

–Malaguanyada eugueta! —anaven dient tot acostant-se tristos a llur poble—. Si hagués arribada bé, l'any vinent no hauríem hagut d'anar a peu a la fira de Manresa.