testing image

Vells

Ja baixen. Semblen dues barques mortes
eixides d'un sol tronc. Dins l'hora encesa
el bes del sol és gràcia i és bellesa
i sàvia viva per les venes mortes.
Ja baixen. Cada jorn. L'hora és tan neta,
el sol és tan manyac i tan suau...
El cel sembla que es trenqui de tan blau
quan xiscla, tot passant una oreneta.
L'àvia és fina com fus d'ivori vell;
blavosa i aigualida la pupil·la;
un negre mocador, concís, perfila
la pobra neu, mig fosa, del cabell.
L'avi és bru, com la terra assedegada,
solcada amb l'aspra arreu dels grans dolors.
La pau de les postreres serenors
li afina i li humiteja la mirada.
Es paren cara al sol rebent l'ofrena
de l'ampla pluja d'or amb gest commòs
i amb el fervor d'un rite. Tot el cos
en resta ungit i l'ànima destrena
una íntima lloança que s'enfila
cel blau amunt, camí de l'infinit
i el cor s'amansa dolç i amorosit
i l'ànima tranquil·la s'asserena.