Don Manuel Contreras els ha portats a la plaça Major...


Obra:Gent del sud (p. 24-25)

testing image

Don Manuel Contreras els ha portats a la plaça Major. De moment, que acabin de passar la nit a recer sota els porxos. La plaça és de tothom; per a acampar-hi, no cal pas demanar permís a ningú. A la primera claror de dia ja es farà el que s'hagi de fer. Quan l'alcalde se'ls vegi tots a la plaça, davant mateix de casa seva, una cosa o altra haurà de resoldre.

N'hi ha que rondinen; no gosen queixar-se en veu alta, però ell atrapa alguna frase:

¡Ezo no é lo que nos dijo! ¡Peor que bestias! Pué las bestias por lo menos duermen en er corrà...

Ell, pacient, els dóna tota mena d'explicacions: que aquella nit cal passar-la com es pugui, que l'endemà s'arreglarà tot. No li costa gaire tranquil·litzar-los perquè estan morts de son; no els queda esma per res més que per ajeure's apilotats, mirant de fer-se passar aquella fredor humida a força d'apinyar-se.

Els porxos s'endevinen a la claror d'un parell de bombetes que es gronxen sota la pluja. Al mig de la plaça, un toll d'aigua reflecteix una clapa de llum groga que oscil·la. Sota voltes de pedra, els homes jeuen damunt les lloses amb el cap sobre els farcells. Un d'ells no dorm; no aconsegueix adormir-se. Es diu Miguel Martínez Montes, er Migué.

Miguel Martínez Montes, al peu del contracte, no havia posat l'empremta digital, sinó una autèntica firma. Va firmar el paper, que per això havia après a firmar amb er cabo Vargas, el caporal de la guàrdia civil del seu poble. Er cabo Vargas, ves qui ho havia de dir, tenia vocació de pedagog; durant dies i dies, amb una paciència de sant, li ensenyà a escriure els seus noms com ho ensenyà a d'altres del poble. Tot l'aprenentatge acabava aquí: Miguel Martínez Montes. Res més. Ho escriu com si dibuixés un mapa o el perfil de la serra de Gredos. Miguel Martínez Montes. No és pas fàcil, però ara ja ho sabria escriure amb els ulls clucs.

Si havia firmat aquell contracte per anar-se'n a treballar a Catalunya, és perquè un cosí de la Fuensanta els escrivia sempre ponderant-los tot el que feia en aquella terra; que si ja s'havia comprat una gavardina, que un rellotge de polsera, que una ràdio, que una moto... Fins que un bon dia els va escriure que ara ja tenia televisió, que la pagava per mesos.