Per a un jove naturalista, la paraula Pirineu produeix vibracions immediates...



testing image

Per a un jove naturalista, la paraula Pirineu produeix vibracions immediates. És com per a un llaminer, el mot pastís, o per a un bibliòfil, el terme incunable. En la contextura mental d'un jove naturalista, el Pirineu es manifesta com el paradís somniat, llunyà i quasi inassolible. Evidentment, el Pirineu és a l'abast de tothom, però quan es tenen tretze anys les distàncies es multipliquen per mil (o per una xifra abs­tracta), i allò llunyà per als adults es converteix per a l'adolescent en una Citerea o en una Arcàdia, mítica i inabordable.

Però aquell any de 1983 vaig convèncer els meus pares per a què férem un viatge al Pirineu. Tots partírem il·lusionats cap a Esterri d'Àneu, on havíem llogat un apartament, i encara recorde veritablement emocionant el pas pel congost de Collegats, que va coincidir amb una espaordidora tempesta d'estiu, amb els llamps i trons que ens aclapararen com si ens dirigírem a la fi del món. És curiós com aquestes coses, aquelles foscors i rellamps al bell mig del congost, amb el riu i els trencacolls als nostres peus, romanen encara vius en la meua memòria. Fins a l'extrem que sempre que m'imagine Orfeu en la seua arrauxada busca d'Eurídice, els meus estímuls es dirigeixen a aquella vesprada d'estiu durant el pas de l'agrest paisatge del Prepirineu.