Vam fer aturar el cotxe a l'entrada del poble...


Obra:L'edat de les pedres (p. 22-23)
Indret:Pessonada
Municipi:Conca de Dalt

testing image

Vam fer aturar el cotxe a l'entrada del poble, li vam donar una bona propina i vam posar els peus damunt del fang. Plovia a bots i a barrals. Mentre l'auto maniobrava, vam agafar les maletes i vam enfilar el carrer de la font, amb l'aigua fins als turmells. Naturalment que aquelles cases eren molt diferents de les que nosaltres havíem deixat feia cinquanta anys, així i tot, vam anar directes a la porta de ca l'Esquerrer. Una barra travessera, lligada al pany amb un filferro mantenia la porta ajustada. Només d'entrar, ja vam sentir el clapoteig de les goteres que anaven per tota la casa. La Mercè es va treure la llanterna de la butxaca de la gavardina i la foscor es convertí en un munt de runa: el primer pis de la casa, on hi havia el menjador i el foc s'havia ensorrat. Només hi quedava la part de les escales. Allà dalt, a mitja paret, encara hi penjava un calendari amb el desembre de l'any 1922 sense arrencar. «No et moguis d'aquí, Lola, vaig a veure com està el pis de dalt», em va dir ma germana. I desaparegué escales amunt darrere un feix de claror.

Al cap d'una mica, vaig sentir el trepig dels seus peus damunt del trespol. «Mercè, Mercè, encara estan fets els llits?», vaig cridar un parell de vegades per damunt del xipolleig de les goteres. Ella no va contestar. Poc després, es produí un terrabastall estrepitós, com si el món sencer se n'hagués d'entrar. Sort que era vora de la porta i em vaig orientar per la llum que entrava del carrer. A l'acte, em vaig fer càrrec de la desgràcia, de manera que vaig començar a trucar les portes com una esperitada: auxili! auxili! La gent es feia a la finestra i al veure'm xisclar sota la pluja, feta una calamitat, em miraven com si fos una bruixa o una vella tocada del bolet. «Ajudeu-me, hi ha hagut una desgràcia! Ma germana està atrapada dins de casa!» Tan aviat com va acudir la primera dona, li vaig dir: «no sé qui sou, però segur que us conec, perquè jo sóc la Lola de l'Esquerrer que he tornat de l'Argentina». I es va encunçar que aquella vella era la Pilar de l'Arreuaire, una nena amb qui jo havia jugat en somnis durant cinquanta anys. Fins al cap de molta estona que van arribar els bombers de la Pobla, no van trobar el cos de ma germana, colgat de bigues, de rocs i de panasques de guix. L'endemà passat li vam donar sepultura en una tomba cavada al cementiri del poble.

Sovint em llogo un taxi i la vaig a veure. El taxista ja em coneix i només de veure'm ja em fa: «què Lola, anem al cementiri?» Ens hem fet molt amics i m'ha promès que quan jo em mori, ell s'encarregarà que m'enterrin al costat de la Mercè i em farà un tarteret de rocs damunt la tomba. Les pedres, saps? no tenen edat, els anys és com si no passessin per a elles. De vegades, quan pujo pel caminet del cementiri i plego un roc de terra per portar-lo a ma germana, penso que la pedra és allí des de fa moltíssims anys, i doncs, que va veure com la Mercè i jo fèiem saltirons per aquelles costes de romers.