D'allà estant, ens afiguràvem Malpui com un paradís...


Obra:L'edat de les pedres (p. 15)
Indret:Pessonada
Municipi:Conca de Dalt

testing image

D'allà estant, ens afiguràvem Malpui com un paradís, com un poblet de pessebre arrecerat a la falda de Roca-roia. I llavors imaginàvem el carrer de Missa, amb una casa que per fora tenia les finestres i el balcó emblanquinats de calç i per dins feia olor de lleixiu i tenia els llits fets. Desitjàvem tant el poble que el vèiem cada instant. El vèiem en la gorra musca que exhibia el Moliner d'Aransís; el vèiem en la fotografia del poble que presidia el menjador, la qual malgrat ser borrosa i en blanc i negre ja ens encarregàvem nosaltres de tenyir-la amb els colors vius de la nostàlgia; en fi, el vèiem quan el dia del mandongo el Roca de Gavet tastava la llonganissa i bramava: «Carallot de Déu, que bona que us ha sortit!».

Al temps de la collita del blat de moro, hi havia el costum de deixar les pinyes atarterades al camp. Per protegir-les de la intempèrie, es cobrien amb les mateixes canyes del panís, construint així una mena de garberes d'uns quants metres d'alçària, que reben el nom de «trojas». Al mig d'aquelles planúries, ens semblaven autèntiques muntanyes. «Des del capdamunt de la troja, ens deia el pare rient per sota el nas, un dia clar es veu la Roca de Malpui». La Mercè i jo ens hi corríem d'enfilar, clavàvem els ulls a la ratlla de l'horitzó fins que ens cansàvem de no veure res més que cel.