L'edat de les pedres


Obra:L'edat de les pedres (p. 9-10)
Indret:Pessonada
Municipi:Conca de Dalt

testing image

L'edat de les pedres

Al Femando de la Feliça de Salàs que, fa

setanta-un anys, va néixer en una «chacra».

Quan jo tenia vuit anys, vam abandonar el poble perquè a Malpui ja no s'hi podia viure. El pare ens deia sovint que la culpa de tot li'n tenia la pesta de la fil·loxera que havia exterminat les vinyes a principis de segle, quan ell encara era jovenot. A ca l'Esquerrer, van quedar tan atordits que no van tenir esme per replantar les feixes amb ceps americans, tal com s'apressaven de fer les altres cases del poble. Mon pare va començar anant a jornal per aquests mons de Déu, fins que van arribar els de la «Riegos» i el van llogar per a la construcció de la presa de Susterris. Acabat el mur de l'embassament, es va trobar sense feina, amb les terres mig ermes i amb cinc boques per atipar: la padrina, la mare, mon germà Domingo, i la Mercè i jo, que érem germanes bessones. Encara vam fer la viu-viu uns anys, fins que es va morir la padrina. «Ja veuràs com ara que han enterrat la vella, els de l'Esquerrer fotran el camp cap a Amèrica», deien al poble, quan vam vendre la ruca i l'escamot de cabres. I tenien raó: dos mesos més tard tancàvem casa.

La nit abans de marxar, la vam passar en blanc, fent dissabte per tots els racons de la casa. Com que, segons deia el pare, havíem de tornar al cap de cinc anys després de fer fortuna, la mare volia que la casa quedés neta i endreçada. Fins i tot, ens va manar a ma germana i a mi, que féssim els llits. Mentrestant, el pare i el Domingo apariaven les goteres de la teulada, tatxonaven les finestres per dintre i tapaven el gaial dels caps de casa amb saques de palla.

El dia u de gener de l'any 1923, el Joanot de Gavatx ens acompanyà amb les mules a la Pobla, per agafar el cotxe de Tàrrega. Recordo que, quan vam passar per Tremp, la mare ens va dir que ens fixéssim bé en aquell poble perquè en tornar d'Amèrica ens portarien allí en un col·legi de monges per aprendre de lletra i de costura. A Tàrrega vam agafar el tren de Barcelona i, un cop allí, ens vam embarcar amb el «Reina Victoria Eugenia», un vaixell que llavors em va semblar més gran que el poble de Malpui tot sencer. La travessia va durar dinou dies i vint nits, i se'ns va fer interminable.