Quan passo revista als pobles dels quals jo era metge, en trobo un de buit...


Indret:Pessonada
Municipi:Conca de Dalt

testing image

Quan passo revista als pobles dels quals jo era metge, en trobo un de buit, d'orfe, em sembla que no en puc dir res i em pregunto el perquè. M'he barallat, com amb tots els altres pobles, amb totes les malalties, i a vegades he guanyat jo, i d'altres he perdut. Però no recordo cap cosa curiosa per explicar de Pessonada.

Situat al damunt de Sant Martí i d'Aramunt té, al seu darrera, una muntanya tallada a pic que és el Roc de Pessonada. És una muntanya deliciosa. S'aixeca impressionant darrera el poble, plena d'esplugues, amb una ermita, amb corriols fets per les ovelles i cabres i té els colors més bonics del món. Tanca l'horitzó de l'est de la Pobla. O sigui que quan es pon el sol hi ha moments que et sembla que tot el Roc és un foc, és vermell com una brasa, i poc a poc la llum va descendint d'intensitat de baix a dalt fins arribar a desaparèixer. És com un miracle.

A Pessonada es van fer unes curses de rucs, cap als anys setanta, però anaven disminuint els animals fins que hagueren d'acabar per falta de rucs. Llavors van fer la festa del batre. Havien segat el blat amb els volants, portaven les garbes i les mallaven amb els pocs rucs que quedaven.

Recordo les mallades a casa meva, a Sort. El temps de la sega era molt important per a una casa de pagès. Venia la colla de segadors, amb els seus volants dintre les seves cobertes de fusta, amb la pedra d'esmolar penjada del cinturó i tinc la sensació que tota la casa es posava a fer menjar per aquells homes colrats pel sol. Com menjaven! Una mossegada amb barreja en llevar-se, esmorzar, deu hores, dinar, berenar i sopar. Dones del poble espigaven, es feien les garbes i els cavallons i quan era l'hora es portava a casa. Llavors venia la batuda. L'era de casa era gran i teníem matxos i hi havia homes. Es deslligaven les garbes, s'estenien a l'era i amb tres o quatre matxos, lligats a diferents distàncies, es començava a mallar. I a beure, perquè a l'estiu es beu molt i així el meu germà i jo, un dia, ens perdérem.

Sembla com si a Pessonada no passi mai res. Però sí que passa; un dia un home va encendre un llumí i s'ensorrà tota la casa, mentre ell es quedava en un racó admirat del que passava. Una vetlla de Nadal un xicot matà un veí. Se'n va anar el capellà. Hi va néixer un noi que anys després es convertirà en un gran escriptor, en Josep Coll. Però res de massa gros.

A Pessonada són gent normal i bona gent, i fan el millor llomillo farcit que jo hagi menjat mai. Són tan bona gent que quan un dels voltors que viuen al Roc un dia baixà al poble, el tractaren tan bé, que cada dia repetia la visita, la gent li oferia menjar i així es féu possible una cosa inèdita, que un voltor fos amic de tot un poble.