Arribant a Vic, lo senyor bisbe me deixà...

Arribant a Vic, lo senyor bisbe me deixà, amb certa llibertat, volar i prendre per estada l'arbre que volgués. Jo de son palau volí a casa de mos pares i, no tenint-hi ja pares ni germans, me'n volí a l'ermita de ma dolça mare, la de tots i que no s'ha de morir, la Verge Maria de la Gleva. Difícilment pot trobar-se estada més bonica i millor per un poeta, i sobretot per un poeta sacerdot i vigatà, que aquest santuari. Està bellament assegut en un montícul a la vora del Ter, que com una ampla falç de plata llueix a ses plantes; a mà dreta té lo verdós Montseny, i a mà esquerra lo Pirineu, gairebé tot l'any blanquinós de neu, i davant una serra més humil que lliga l'un amb l'altre, fent de muralla de verdor a la plana. Més ençà veia lo meu poble i los camps que, en ma adolescència, jo havia regat amb la suor de mon front. En l'ermita hi trobava l'afecte de dos amics sacerdots; un petit col·legi de nois, que eren ensems l'escolania del temple; falcies i roquerols que feien lo niu sobre ma finestra, i vols de poesies que feien lo niu, com lo meu cor, a les plantes de la sagrada imatge. La gent és creienta, afectuosa i senzilla, i tot seguit en cada casa trobí un amic i en cada camp un mestre en lo ram de llenguatge í de poesia popular, que són la meitat de ma hisenda.