Darrera les finestres devien passar pobles...


Obra:Memòries 1905-1940 (p. 31-32 i 34-35)
Municipi:Manlleu
Comarca:Osona

Xavier Benguerel (Barcelona. 1905-1990) passà tres anys de la seva infantesa intern en el col·legi de La Salle de Manlleu situat a la part final del carrer Enric Delaris, a tocar del canal. De l'experiència, ens n'ha deixat unes pàgines al seu llibre de memòries. Concretament el fragment que us oferim per a llegir s'inicia amb l'arribada amb tren a la vila osonenca.

testing image

Darrera les finestres devien passar pobles, boscos, muntanyes, amb algun riu escadusser i de poca empenta. No me'n recordo, ni que ens aturàvem sovint, i que a Manlleu costava d'arribar-hi. Després d'una breu conversa entre l'hermano Enrique i el pare, el pare se'n tornà a Barcelona i vam quedar abandonats al «mètode simultani» del qual, sant Jean Baptiste de La Salle, fundador dels Germans de la Doctrina Cristiana, era propagador i, segons diuen, inventor. Mètode que em va permetre de dormir llargament embolicat amb la bufanda recolzat a la mampara que separava una classe de l'altra.

L'endemà de la nostra arribada, l'hermano em va dir que la primera obligació d'un intern era fer-se el llit. D'acord. Però, com es feia un llit?

-Espavila't. Mira: tots els teus companys se'l fan.

El llit era l'usual llit de monja de ferro colat amb somier, més aviat tirant a alt. Me'l vaig fer. Què en devia sortir, ho ignoro, però a la nit em vaig trobar amb una cosa impossible de ser passablement habitada, i menys en les nits gelades de Manlleu. Sort en tenim, a vegades, de la pietat. Un hermano m'acomboià flassades i llençols i, gràcies al seu ajut, vaig poder dormir. Però, l'endemà, em vaig trobar de nou tot sol amb l'insoluble problema del llit. Jo era el caganiu del col·legi. Tant se val. Vaig aprendre de ser llagoter, jesuític, vull dir de captar-me la simpatia dels veïns a base d'inspirar compassió.
La meva classe, la sisena, era a la planta baixa, en un pati interior que comunicava amb la capella i, a través d'un petit corredor molt estret, amb la porteria. Era la classe del germà «Pollancre», un pobre home mig baldat, colltort, cepat com un toro, amb la sola missió de tenir-nos tancats a les hores de classe: tancats i amansits, ni que fos amb els vímets que arrencava a les ribes del Ter.

Ens tocava de llevar-nos que era fosc encara. Jo arrossegava la son com un rodet de fil que se m'entortolligava a les mans i a les cames. Amb la samarreta posada, ens rentàvem en una rastellera de piques encastades a la paret d'una llarga habitació que donava al carrer. Aquella aigua! Cap a la capella. La missa de cada dia. El fil de l'interminable rodet de la son. El cap, com un tronc assentat sobre les espatlles. L'hermano Doming, llavifès, nerviós, allà dalt, al cor, amb el dit petit de la mà dreta torçat de tant tocar, com si calés foc a l'harmònium i esbandís tot d'una el silenci matinal que havia anat crepitant a la flama dels ciris de l'altar. La son dolça, pesada. El fred que s'esmunyia com un gat per sota de les portes. Agnus Dei qui tollis peccata mundi... El llit de casa. En despertar-me, la mare era allà mateix. [...]

Feia un fred bestial. I m'enyorava. M'enyorava tant que moltes hores del dia les dedicava a combinar espectaculars fugides del col·legi amb les butxaques farcides de rosegons de pa, que em permetrien d'alimentar-me tot el temps de la fuga i, seguint la via del tren, d'arribar per força una hora o altra a casa.

Quan m'enyorava massa ho pagava plorant. M'enviaven el meu germà gran perquè em consolés. (I, a ell, ¿qui el consolava?) Sort tenia de les periòdiques visites dels pares. I de l'aigua del riu. Una nit es calà foc en una fàbrica de teixits de l'altra banda del carrer. Vaig tenir por que el riu no es cremés, que l'endemà trobaríem només peixos rostits, residus calcinats, inútils.

Els diumenges i dijous a la tarda sortíem a passeig: sempre per les ribes del Ter. A xutar, a jugar a cavall fort, a les gepes... Cada dijous, un extern, en Navarro, ros, pigat, fofo, m'explicava «En Patufet»; era divertidíssim, i fins i tot m'agradava la menuda randa de saliva que se li anava formant sota el llavi a mesura que s'explicava. Pel Ter sempre passava aigua. Cinquanta anys més tard no havia canviat: semblava que hi passés la mateixa. No vaig anar al col·legi, i em dol. En canvi vaig buscar en Navarro. No sé per què m'entossudia tant a trobar-lo. Finalment vaig descobrir la casa. Em van dir que feia anys que era mort. Era un noi delicat, de pell molt blanca, ros, pigat, fofo, més vulnerable que nosaltres. Li agradava d'explicar-se però es cansava massa.

Al col·legi dels Germans de la Doctrina Cristiana de Manlleu hi vaig fer tres anys: dels set als deu.