Recordo que vaig anar amb desgana a l'església...


Obra:Tendres van ser els dies (p. 120-121)
Municipi:Arbeca
Comarca:Garrigues

testing image

Recordo que vaig anar amb desgana a l'església. Hi vaig anar tot sol. Les naus eren plenes a vessar perquè el dia era un esdeveniment singularíssim: el bisbe visitava el poble només cada tres o quatre anys. Algú havia dit que ja en feia més de cinc, tanmateix, que sa eminència no havia entrat a Arbeca. De joves preparats a rebre la confirmació, certament n'érem una colla llarga. El rector ens anomenava des de l'altar i cadascú sortia del banc assignat fins al passadís central, caminava les deu o dotze passes que el separaven del reclinatori, a l'altra banda del qual el bisbe era una imponent estàtua vestida de grana pel damunt de l'alba blanca, resplendent.

Jo vaig agenollar-me, poruc i tímid, com ho havien fet els que em precediren. Tenia el rostre abaixat, fit en les lloses del terra de la nau. El bisbe va demanar-me, amb un gest del seu braç, que aixequés el cap. Vaig sentir una intensa vergonya, una torbació tremenda que venia fent tomballons des de molt endins, barrejada amb una por tofenca, fràgil; amb una angúnia dessagnada. Vaig alçar els ulls fins a trobar els del bisbe, i hi vaig veure un candor capaç de sostenir amb quietud la meva mirada. La seva mà, amb el dit polze untat amb oli, es creuà sobre el meu front. Va aixecar lleugerament, delicadament, el serrell que jo tan m'estimava —i que era l'únic vestigi de cabell llarg que el pare deixava viure sobre el meu cap— i va fer lliscar el seu dit gros sobre la pell del meu front. No vaig sentir rubor, ni estremiment: va ser una percepció fugaç de tendresa, una calidesa gratuïta, madura, dolcíssima... Després, immediatament després, va acaronar-me el cap, a penes tocant-lo amb el palmell de la seva mà i em mirà novament, amb una mansuetud magnífica, reverencial i adulta.