A la dreta queda Durro...


Obra:Viatge al Pirineu de Lleida (p. 214-215)
Municipi:Vall de Boí

testing image

A la dreta queda Durro. Es comença a pujar fort. La fletxa del campanar d'Erill la Vall es veu sortir de la roca, mentre el poble està encara amagat. Hem arribat al rovell de l'ou de la vall de Boí. Pel camí trobem un home adormit sobre una pedra, i més enllà un marrec que va empenyent un bou -un bou de color de mel que duu una bóta de vi penjada en una banya.

Si ens aturem en aquest punt veurem, a l'esquerra, la torre romànica d'Erill la Vall, i a la dreta les de Boí i Taüll. Els tres campanars estan situats sobre una perfecta línia recta, formen una enfilada d'est a oest com si vigilessin alguna frontera invisible. El de Taüll es perd ribera enllà, camí del Pallars, emboirat de sol.

Erill la Vall, Boí i Taüll són els últims pobles de la vall de Boí habitats d'una manera permanent. Les seves esglésies romàniques –i sobretot les seves pintures, avui al Museu d'Art Antic, a Barcelona– són tres peces bàsiques de la història de l'art català i europeu. No menys interès tenen els mateixos pobles, les cases, l'aire que s'hi respira. La carretera els ha robat la seva antiga vida –la que hi trobaven els excursionistes de mula i gorra de principis de segle. Però encara val la pena de ficar-se a Boí, per exemple, i rodar pels seus carrers petits i pedregosos –en un carreró el foraster ha obert els colzes i ha tocat a banda i banda– i sorprendre els jocs de la quitxalla i saludar la vella que surt d'una quadra, la vella que no us ha vist mai i somriu arrugadament, amb la naturalitat de qui us coneix de sempre.

Des de Boí es pot pujar a Taüll, que en línia recta –la línia que marquen en l'aire els campanars– és a prop, però no us deixeu enganyar. El camí es fa dir sí senyor. Al capdamunt, Taüll és un pur miracle.