El frare de la vall (fragment)
Sabeu la història del frare
Del camí de la Fontcalda?
Aquell monòlit grisenc,
Aquella figura estranya.
que es dreça com un espectre
entre Volandins i Obaga
enigmàtic, solitari
pel fondal de la vallada?
Temps era temps, feia vida
aquell frare a la Fontcalda
amb sos companys de cenobi
als peus de la Verge blanca,
de cingles i de carenes
encerclats com d'una claustra.
Els dispersà un fat advers,
i afollats de la niuada,
en èxode melangiós
marxaren de la Fontcalda...
S'acomiaden de la Verge,
la reina de la vallada
que se'ls esguarda amb tristor
i allí resta solitària.
El més vell, darrer de tots
pels anys i per la recança,
seguia la trista ruta:
caminava, caminava
pesadament, enyorós,
portava desfeta l'ànima.
Deixar el riu, la font, els cingles
i aquella mare estimada
que de la vida eremítica
li havia estat la fermança
i l'ideal i l'estímul...
Per al seu cor era massa,
no podia seguir més...
Tot decidit ell que es planta
i àvidament gira el rostre
i guaita envers la Fontcalda.
Tremolant d'emoció
sent per dins una sacsada
que li escruix tots els ossos,
li gela les sangs i l'ànima,
i allí es quedà fet de pedra
amb la caputxa calada
extàtic d'enyorament
girat cap a la Fontcalda.
Per sota de la caputxa
que tapa el gest de la cara,
unes llàgrimes furtives
li van rajant per la galta:
plora intermitent, sanglota
gemecs de muda complanta,
sempre de cara i de cor
vers la vall abandonada.
