Efectivament, ho heu encertat...


Obra:Lux mundi (p. 166-167 i 170)
Municipi:Vall de Boí

testing image

Efectivament, ho heu encertat. Aquest que veieu amb gorra blanca, bigoti i bata de treball, amb el martell a la mà i escarpa sóc jo, Arturo Cividini, arrencant les pintures de Sant Climent de Taüll. Moltes altres imatges il·lustren la nostra feina a la Vall de Boí. Em podeu veure dalt de la bastida amb tots els companys de feina i el mestre Steffanoni, com un pantocràtor radiant al capdamunt. D'altres em mostren encaixant els rotlles de pintura com si es tractés de simples i gegants cigars o bé al final de l'haveria de mules, com un capità a la rereguarda de la tropa passant davant de l'hostal de Sília i al costat de la llúpia de Saraís, camí cap a la Pobla de Segur per prendre els camions que ens menarien a Tàrrega per agafar el tren. Un llarguíssim i interminable periple que ens conduiria finalment a Barcelona, on dipositaríem el cos del delicte. Incrèdul i amb el cor encongit, contemplava l'escena sense acabar-me de creure com vuit-cents anys d'història desapareixien en dos mesos. Ja sé que havia de sobreviure i que aquesta feina era l'únic que sabia fer, però veient tota aquella estesa de vida arrencada sense pietat dels braços de la Santa Mare Església, se m'encongia el cor i tota aquella estiba de caixes de pi em semblaven taüts que dúiem a enterrar a la mata barcelonina. I això que coneixia prou bé les bones intencions polítiques d'aquells actes i que, molt possiblement, sense aquestes intervencions les pintures se les haurien cruspit, sense remordiments, la humitat i la descurança. Ja teníem la paret ben neta i havíem untat les teles de cotó amb la cola soluble, delimitat perfectament l'espai pictòric a arrencar evitant que els talls no afectessin ni cares ni figures. Superposàvem uniformement, llavors, diverses teles sobre la pintura i aquesta s'hi enganxava amb més força que no ho estava al mur. Tot estava a punt, ara vindria la part més complicada, l'arrencada, l'strappo pròpiament dit.[...]

Tallàvem el gruix del morter resseguint les línies traçades prèviament i amb una espàtula s'anava aixecant i estirant la pintura del suport del mur i s'enrotllava amb molta precaució.

Una ganyota de dolor em desfigurava la cara. Els explicava que l'estripada era dolorosa i que encara que les parets no parlessin se'n sentia el lament. M'aturava de nou i observava la família. Maria estava a punt d'arrencar el plor. Li agafava la mà i les meues paraules plenes de sentiment aconseguien tranquil·litzar-la.

—No patigueu, l'ànima de la pintura es queda a l'església, no ens la podem endur. Penseu que aquest és el preu que ha de pagar la muntanya perquè el romànic català sigui conegut arreu del món. No m'estranyaria gens, però, que un bon dia cos i ànima tornessin a retrobar-se.