L'estany semblava un mirall...


Obra:La mort de Teresa (p. 87-88)
Municipi:Vall de Boí

testing image

L'estany semblava un mirall. El sol lluïa al seu damunt amb força. Els Encantats, vigilant, li donaven un aire esquerp, fantàstic. Els arbres s'hi atansaven valents, de vegades ajaçant el tronc per deixar-se besar per l'aigua. Tots cinc s'havien quedat embadocats, fins el Dalmau que tan sovint s'hi arribava. Verd i blau es repartien l'escena, només compartien la coloració amb el blanc. L'atracció de l'aigua tranquil·la, aquell raconet de neu eterna, allà dalt, espiant...

Decidiren dinar lleu, havien esmorzat de bon matí i de gana no en faltaria. Mentre el Dalmau s'espavilava per apariar el menjar, en Lluís explicava sobre un mapa l'excursió d'havent dinat i l'Elena s'escarxofava al sol perquè a l'ombra tenia fred i es disposava a no perdre's l'espectacle de veure un pagès cuinant.

Mentre menjaven a plaer, amanit i carn a la brasa –que el Dalmau els servia del foc estant al plat–, el doctor Berga va proposar d'anar a peu fins a Ratera. Deixarien per a una altra ocasió arribar-se a l'estany d'Amitges. Calia que algú restés amb els cavalls i la persona més indicada era en Dalmau. El camí cap a l'estany de Ratera no tenia dificultats i tant en Ramon com en Lluís s'hi veien amb cor i, a més, els feia una certa il·lusió caminar una mica. Hi havia un xic més de mitja hora, posi'n tres quarts, digué en Dalmau. I afegí que si aquell era el seu gust, com que no havia vingut allí per descansar, ell dedicaria aquella estona a pescar i quan retornessin els tindria a punt unes truites a la llosa que se'n lleparien els dits. Aquesta última consideració se la va guardar per a ell, com una esperança desitjable. Després de l'escalf de les propostes i de les cullerades que tots hi van posar, es va deixar escoltar la veu de l'Elena, que no havia participat gaire ni en la conversa ni en el dinar. Digué ben dolçament que li dolia molt no trobar-se en bones condicions i que els esguerraria la caminada perquè no es veia amb forces per fer mitja hora de pujada i després tornar a baixar amb les botes de muntar que li estaven masegant els peus, sobretot el dret. I, a més, no li havia marxat el mal de cap.

En Lluís digué que no s'amoïnés pas, que hi anirien amb les muntures tal com estava projectat, que s'oblidessin de la seva proposta. Als Rovira els faltà temps per dir a tots dos que, és clar que sí, que no tenia cap importància. Aleshores l'Elena els replicà que precisament era allò que li dolia, desfer una idea que els feia il·lusió, que a ella, de debò, tant li era veure l'estany de Ratera; que amb el de Sant Maurici en tenia ben bé prou i, si us plau, que no s'ofenguessin però era així mateix. Hi va haver un silenci. Després, ella reblà amb aquestes paraules: «M'agradaria quedar-me asseguda a l'ombra i veure com en Dalmau treu les truites».