L’hostal del poble és arran de la carretera...


Obra:Primeres novel·les I (p. 98-99)
Comarca:Alt Urgell

testing image

L’hostal del poble és arran de la carretera. Abans, quan no hi havia més que traginers i carreters, hom s’hi guanyava una mica bé la vida; però, un cop envaïren les carreteres autos, camions i autocars, el nego- ci finí, almenys en aquest poble menut, on ningú no ha de venir-hi a fer res. Els amos de l’hostal són marit i muller, amb la primera joventut anys ha deixada enrere i un noi casat fora de casa. El gran se’ls va morir, del tifus, quan comptava dinou anys. I el que és casat, després de set anys de carrera de capellà, amb uns meritíssimus ben guanyats de filosofia, de teologia, d’història, de llatí, i d’una colla més d’assignatures, penjà els hàbits a la branca més alta d’una bona figuera i tot just fa tres mesos que s’ha amullerat amb una xicota benestant. I els pares ho expliquen amb aquella satisfacció, i aquella lluïssor que s’enganxa a tots els ulls de la gent de poble, en imaginar bancs atapeïts de bitllets, i potser, qui sap?, gerres plenes d’unces, que, daurades, lluents, seran del seu fill quan morirà el pare de la noia, única hereva. L’entrada de l’hostal és gran, espaiosa: a terra, uns rajols que els anys han gastat i que un cop d’escombra i quatre ruixims d’aigua deixen a punt de rebre qui sigui. Deu cadires de boga ben repartides per les parets, són acom- panyades per un banc de fusta redossat a un costat, damunt del qual, quan és el temps, hi estossinen el pobre garrí, i una taula llargaruda, coberta d’un encerat amb baf de nou, componen tot el luxós moblatge. Encara, però, en un racó que hom no veu en entrar, hi ha una tauleta menuda, amb diaris apilonats a sobre, ampolles buides, una capsa de galetes que, en el seu temps, fou plena i nova —regalada espontàniament per un amic que va treure la rifa— i un cabasset menut i una Guia automobilística i, al dessota, un cabàs de patates i l’alfals per a l’euga i el cavallet menut. Un armari de paret guarda copes, tasses, ampolles, set o vuit específics contra el dolor que la mestressa pateix damunt dels peus, i que la fa caminar amb un cert encar- carament, el cos vinclat endavant i una ganyota mal dissimulada al rostre; un despertador sense timbre i aquell joc de cafè que uns anys enrere fou complet i que ara ja no té la meitat dels platets, i a la sucrera li manca la nansa d’un costat, i la de la tapadora. La part baixa de l’armari serveix per a guardar-hi el pa; un pa gros de cinc lliures: flonjo, ullat, amb la molla ben blanca i aquella rossor a la crosta, que mai no tindrà el pa de ciutat, i tant a la part de dalt com a la de baix de l’armari, es fiquen, per a ben guardar- s’hi, un exèrcit de mosques esfereïdor, com només aquí dalt es comprèn. [...] Un balcó menut amb finestrons sense lleves. Unes cortinetes emmido- nades que curtegen i deixen veure dos dits dels vidres entelats, bruts. Un rentamans de tres peus que coixeja, en tocar-lo, damunt del sòl desnivellat. El gerro de l’aigua que té les vores del brec rovella- … 18 · L’ ALT URGELL des. Una taula de fusta blanca tapada amb una roba de tul groller, negra, teixida de flors groguenques amb llur corol·la blava, rosa... al mig, de panxa enlaire —perquè la roba fou cosida cap per avall, sense tenir esment de la direcció del dibuix—, un ocell blau destenyit amb les ales roges i el bec punxent entreobert, té, a dalt o baix de l’esquena, un lliri que li’n surt ornat de fulles llargues fines com de falguera. Un llit de ferro: una màrfega de pellofa de moresc, al damunt d’a- questa un matalàs de llana amb la tela apedaçada i neta. La màrfega té uns traus grossos, enormes, per tal de poder-hi ficar les mans i estarru- far les pellofes que cruixen amb soroll de paperots amanyogats... Al sostre, bigues. A la sala, col·locades horitzontalment, sis. A l’alco- va, cinc i mitja, aquesta tallada per la paret que para torta, guerxa. Damunt de la tauleta de l’ocell, el bloc color de cafè amb llet d’esta- lagmites; damunt d'aquestes, col·locats asimètricament, uns quadres.