testing image

Scala Dei

Tot el Montsant recita la tristesa
que de dins teu i damunt teu congries,
prodigi en runes miserables. Plora
sota les teves pedres, avui mudes,
la terra que, anys enllà, bé et sostenia
joiosa d'aguantar-te dret i digne.
¿I aquest desordre d'enderrocs esparsos
fou algun dia Scala Dei egregi?
En veure'l, m'envaïa un descoratge
profund, amb una mena d'amarguesa
com d'allò que molt ames i t'ho furten...
Com deu tenir les nits de paoroses
si els dies li són ja de tanta angúnia
des de l'inici de l'anorrear-se
fins al present i ja per sempre: Sempre!...
Ni falta fa de dir, mireu: l'església,
s'havia redreçat aquí, severa;
aquí les cel·les; més enllà hi havia,
bell i auster, ple de repòs, un claustre...
No cal. Tot és tristesa, dol, ruïna:
hi persevera un plor profund, dins terra,
que transcendeix a l'aire i el contorba.
L'instant hi cobra un gemegós silenci,
com d'un mai més clavat a les entranyes...
¿Qui plorarà la llàgrima condigna
d'aquesta sempre bategant desfeta?
Només un geni, en uns moments de gràcia,
podrà dictar-li l'elegia justa...
D'entre heures i esbarzers i brolla ardida m'emporto a l'esperit l'espina crua
que solen les dissorts, quan són profundes,
deixar fixada al viu d'on més commogui,
sense conhort ni mica d'esperança
d'aquest vell paradís de llangardaixos.