La font dels Enamorats


Obra:Paradís perdut (p. 29-30)
Municipi:Manlleu
Comarca:Osona

Situada més enllà de la fàbrica de can Llanas, cap al camí de la Roca Negra, era un altre dels llocs preferits per Eduald Puig per anar a passejar. Una prosa seva ens recrea les vivències d'aquells dies.
testing image

La font dels Enamorats

Vora el poble, però ja una mica lluny de la rodalia, hi havia la Font dels Enamorats.

Era un gran pendís ombrós, d'herba fresca, amb oms i pollancres que arribaven fins a la font, vora el riu,

Les tardes d'estiu, moltes parelles solien anar-hi, perquè, als voltants de la font, la vegetació era espessa com una selva i es podia fer cap a molts indrets romàntics, completament aïllats de la mirada humana. A més, a mitja tarda hi havia nois i noies que hi anaven a berenar, a pescar, molt sovint. Així, era fàcil trobar-te amb corredisses i xiscles, els cabells i les faldilles a lloure.

Tu hi anaves moltes tardes, tot fent un passeig, ara un pas, ara un altre, perquè era relativament a prop de casa de la teva àvia. Sorties pensarós per la porta de l'hort i caminaves lentament fins a la font.

Allà, t'ajeies sobre l'herba en un indret fosc i allunyat, des d'on es veia el cel a través d'un minso espirall, entre copa i copa.

Estirat a terra, mirant la clapa de cel, t'allunyaves de tot: on eres, què eres, com era que tu fossis tu...?, tot això quedava insubstancial, reduït a la categoria d'absurd pel ventet que feia moure les copes dels arbres, per les mil olors d'herba i pel remoreig incessant de l'aigua plàcida del riu.

El teu cos pràcticament desapareixia. Era solament terra amb terra. Eres un forat de cel, un volum inquietant que fugia, sense pes i sense rastre. No diré que et fonguessis amb el tot o amb l'u, que no sé què vol dir, però sí que puc assegurar que, d'alguna manera, tenies un peu a l'altra banda del món, i que la sensació de benestar era immensa, total, com mai més no has pogut aconseguir. Quan, per exemple, passava un núvol a través de l'espirall, semblava que fossis tu qui es movia, allà dalt, en les altures; que el teu cos no tenia sentit, i que potser per això, en aquells moments, eres etern.