El monestir caigut

El monestir caigut

Diga la veu de l'aire la tristesa
del Monestir caigut i abandonat
que fou ahir un signe de grandesa
i que és avui malmès i desolat.

Diguen les veus solemnes i endolcides
dels finestrals, dels murs i els capitells,
el goig concís de llurs ufanes vides
que varen ser vibrants en segles vells.

I diga el cel tot blau l'alta esperança
d'un avenir curull de benaurança,
d'un redreçar viril, ple de conhorts...

Que jo diré l'orgull d'un nou renéixer
ambiciós i humà, que faça créixer
els símbols vius per sobre els símbols morts.