Quan es van quedar sols al claustre...


Obra:Els secrets de la reina (p. 188-189)
Indret:Claustre

testing image

Quan es van quedar sols al claustre, el rei va interrogar n'Aloi sobre les possibilitats de preparar l'enterrament de la difunta en un temps no superior a dues setmanes.

—Sereu capaç: d'esculpir una tomba digna de la reina?

—Ho seré, si vós ho desitgeu, senyor —va afirmar n'Aloi sabent que no podia dir una altra cosa—. Però què passarà amb els Panteons? He elaborat uns esbossos i he descobert la manera d'emplaçar les tombes al millor lloc de l'església.

—Em complau, mestre Aloi, però tindrem temps de parlar-ne. Ara mateix voldria partir a la recerca del cos de la meva esposa i portar-la al monestir. Tindreu tot el cenobi a la vostra disposició.

—La situació no és gaire bona, senyor. No crec que puguin ajudar gaire. La major part dels monjos amb prou feines es poden valer per ells mateixos.

—Doncs farem que ho sigui. Vull que la meva reina tingui un funeral digne. Que ja ens n'ocuparem després, de l'emplaçament de les tombes.

N'Aloi sabia per la seva experiència com a escultor del rei a Barcelona que no es podia anar contra la seva voluntat i, si bé ho pensava, era capaç de complaure'l. Els nous blocs de pedres portats de les pedreres de Besalú encara esperaven a les portes del recinte i només necessitava ajuda per moure'ls i alguns homes que coneguessin l'ofici. En dues setmanes esculpiria la millor tomba que s'hagués ofert mai a una reina en aquest món.

Però una altra cosa li ocupava el pensament. La seva Elionor havia sortit del monestir sense cap rastre evident de la malaltia al cos; ningú com ell, que l'havia tingut imma­culada als seus braços, no podia certificar-ho amb més certesa. I ara li deien que esculpís la seva tomba! És clar que no li podia preguntar de manera directa al rei sobre les causes de la seva mort. Però necessitava conèixer-les.