testing image

Oda a Poblet

Hi ha vides pressentides, veus augustes
que han creuat les tempestes de la sang
i han superat els segles.
Tu n'ets una, Poblet, sepulcre màgic
de porpres i alabastres,
d'or i brocats, oh noble
presència derrocada d'un imperi
que el cor cerca i recerca
per a fer-se'n estoig i santuari,
torre de vori d'intel·lecte,
convent dels esperits que s'eternitzen
dins la buidor fecunda
dels segles que els esguarden
amb mirada serena de conques impassibles...
Moren els reis, decauen les grandeses,
passen els temps, però l'empremta llur
viu i perdura i s'ageganta
dins les ruïnes de l'edat extinta...
¿Què vals, oh majestat dels alabastres
de l'or i dels velluts, si encara plana
damunt la greu buidor de les ruïnes
tanta porpra d'aurores i crepuscles,
com un reflex de la sang noble
que dorm dins tu, brasa reial, damunt les cendres
de les despulles mil·lenàries?
Pedres de foc, llengües d'or pur, antigues
nobleses catalanes: cada símbol
posa ressons d'eternitat en l'ampla
crida reial del sagrament dels versos,
i els càntics dels poetes profetitzen
una suprema voluntat d'imperi!...