Davant del monestir.



testing image

Davant del monestir

 

Deixem als arqueòlegs aquestes pedres brunes,

deixem-les a l'estudi dels historiadors;

ací entre l'amalgama de glorioses runes,

hi ha cendres de sants homes, de reis, de grans senyors.

«Segle dotze o catorze...» diran homes de ciència,

mirant unes impostes, un arc, un finestral...

«Això — diran uns altres — confirma l'existència

d'un guerrer, o d'un príncep, o d'un duc...» Tant se val!

Cert és lo transitori de les humanes glòries;

pedres i homes són cendra passats que són els anys;

es fonen rocs, banderes, nobles executòries

i al pou de l'oblit cauen virtuts i folls afanys.

Després vindran nous homes — oh, l'infantil deliri! —

que amb pedres — pedres vanes! — voldran reconstruir

les runes — tot matèria! —, mausoleu, cementiri,

d'allò que fou un dia magnífic Monestir.

Potser que l'edifici prenga l'antiga traça,

potser que superar-lo puga una nova mà;

però si manca un àtom de l'esperit de raça

res no s'enlairaria: el mort, mort restarà.

I el poeta — el poeta! — d'una fe inextingible

sols en Déu — no en els homes — sa confiança té;

que amb pedres —sols en pedres— ressorgir no és possible

la Història — Pàtria nostra! — si ànim ens manca i fe.