Davant del monestir.


Davant del monestir
Deixem als arqueòlegs aquestes pedres brunes,
deixem-les a l'estudi dels historiadors;
ací entre l'amalgama de glorioses runes,
hi ha cendres de sants homes, de reis, de grans senyors.
«Segle dotze o catorze...» diran homes de ciència,
mirant unes impostes, un arc, un finestral...
«Això — diran uns altres — confirma l'existència
d'un guerrer, o d'un príncep, o d'un duc...» Tant se val!
Cert és lo transitori de les humanes glòries;
pedres i homes són cendra passats que són els anys;
es fonen rocs, banderes, nobles executòries
i al pou de l'oblit cauen virtuts i folls afanys.
Després vindran nous homes — oh, l'infantil deliri! —
que amb pedres — pedres vanes! — voldran reconstruir
les runes — tot matèria! —, mausoleu, cementiri,
d'allò que fou un dia magnífic Monestir.
Potser que l'edifici prenga l'antiga traça,
potser que superar-lo puga una nova mà;
però si manca un àtom de l'esperit de raça
res no s'enlairaria: el mort, mort restarà.
I el poeta — el poeta! — d'una fe inextingible
sols en Déu — no en els homes — sa confiança té;
que amb pedres —sols en pedres— ressorgir no és possible
la Història — Pàtria nostra! — si ànim ens manca i fe.