Als peus, tot pròxim, Alcanar, d'entre el caseriu del qual ressorgia el campanar massiu...


Obra:Jardins ignorats (p. 71-73)
Municipi:Alcanar
Comarca:Montsià

testing image

Als peus, tot pròxim, Alcanar, d'entre el caseriu del qual ressorgia el campanar massiu; a l'esquerra, a uns cinc quilòmetres a vol d'ocell, es distingia netament la seva barriada de pescadors, les Cases. Més a l'esquerra encara es percebia la part occidental de la Ribera en la qual prenien naixença les Salines tallant com un enorme glavi vermell les aigües blaves de la Mediterrània i formant així amb la costa el port natural dels Alfacs. A la dreta, el riu Sènia, modest i oblidat, sempre sec a l'estiu, marcava fins a la mar, amb el seu llit turmentat, la línia divisòria del Principat de Catalunya i del Regne de Va­lència. Més enllà, l'extens Vinaròs, port de mar, centre comercial i industrial de la contrada, del qual eixien les xemeneies de les fàbriques glopejant el fum negre vers el cel pur; Benicarló, discret i laboriós, ric de llegum primerenc; Peníscola, la històrica, deslliurada per Jaume I el Conqueridor, refugi del Papa aragonès, afirmant la seva voluntat amb la mateixa incommobilitat que la del roc en què està bastida; més enllà encara, a pèrdua de vista, les terres de Castelló de la Plana. I dret al davant, com tela de fons, eixamplant-se al lluny banda i banda, endolcint-ho tot, la Mediterrània blava...

Si la panoràmica era incomparable, la vegetació, pels seus contrastos, no oferia pas menys d'interès. De la immensitat de les terres seques, garrofer i olivera, es passava, sense transició, a les terres de verdura del litoral. D'Alcanar  a la mar s'estenien, com un mantell verd, les terres de regadiu salpicades d'innombrables casetes blanques. Eren els prats, servitud i riquesa d'Alcanar. Cultura in­tensiva i, per conseqüent, terra parcel·lada. Els quadres de tarongers alternaven amb els bancals de fesols (de bon renom), de panís, de pebrots, d'alfals, de melons, de to­mates i de tota mena de llegums. Set-cents pous, que anaven a buscar l'aigua al nivell del mar, irrigaven aques­tes terres sempre assedegades: era la servitud dels canareus. D'aquests pous, cada vegada més profunds a mesura que s'allunyaven de la costa, l'aigua era extreta amb el sistema rudimentari de les sínies, bona part de les quals dataven d'ocupació mora. Les insuficiències d'aquesta in­fraestructura arcaica i inadequada havien d'ésser suplertes per un esforç humà constant, irrelaxable, sense cessar ni perdó. Dia i nit, a l'estiu, els animals de tir donaven voltes a la sínia, els ulls tapats, fent rajar els catúfols d'aigua fresca que les terres crements esperaven. Un sistema de canalitzacions, tan antiquat com les mateixes sínies (la teula de terra cuita), i que tenia com a regula­dor el safareig, conduïa el misericordiós filet d'aigua a les bancalades; allí el pagès la distribuïa parsimoniosament, religiosament, adés fent-la entrar a la bassa del taronger, ara a l'era de l'alfals, després al solc del panissar o de les fesoleres. A l'estiu la vida es feia als prats. Si a cada pou no hi havia una caseta habitable, a cada caseta hi havia un pou. El parcel·lament i la varietat dels cultius donaven a aquestes terres baixes formes geomètriques capriciosament irregulars d'una diversitat de colors remar­cable.

—Veritables jardins! —s'exclamà Raül—. Jardins Ig­norats...

En efecte, poca gent coneixia aquests jardins minuciosament conreats, producte de l'esforç constant, de la tenacitat, de la suor dels canareus. Alcanar es trobava pràcticament incomunicat, i el mal estat de la carretera de baix que travessava els seus prats como un cuc blanc, agreujava el seu isolament.