Als peus, tot pròxim, Alcanar, d'entre el caseriu del qual ressorgia el campanar massiu...


Als peus, tot pròxim, Alcanar, d'entre el caseriu del qual ressorgia el campanar massiu; a l'esquerra, a uns cinc quilòmetres a vol d'ocell, es distingia netament la seva barriada de pescadors, les Cases. Més a l'esquerra encara es percebia la part occidental de la Ribera en la qual prenien naixença les Salines tallant com un enorme glavi vermell les aigües blaves de la Mediterrània i formant així amb la costa el port natural dels Alfacs. A la dreta, el riu Sènia, modest i oblidat, sempre sec a l'estiu, marcava fins a la mar, amb el seu llit turmentat, la línia divisòria del Principat de Catalunya i del Regne de València. Més enllà, l'extens Vinaròs, port de mar, centre comercial i industrial de la contrada, del qual eixien les xemeneies de les fàbriques glopejant el fum negre vers el cel pur; Benicarló, discret i laboriós, ric de llegum primerenc; Peníscola, la històrica, deslliurada per Jaume I el Conqueridor, refugi del Papa aragonès, afirmant la seva voluntat amb la mateixa incommobilitat que la del roc en què està bastida; més enllà encara, a pèrdua de vista, les terres de Castelló de la Plana. I dret al davant, com tela de fons, eixamplant-se al lluny banda i banda, endolcint-ho tot, la Mediterrània blava...
Si la panoràmica era incomparable, la vegetació, pels seus contrastos, no oferia pas menys d'interès. De la immensitat de les terres seques, garrofer i olivera, es passava, sense transició, a les terres de verdura del litoral. D'Alcanar a la mar s'estenien, com un mantell verd, les terres de regadiu salpicades d'innombrables casetes blanques. Eren els prats, servitud i riquesa d'Alcanar. Cultura intensiva i, per conseqüent, terra parcel·lada. Els quadres de tarongers alternaven amb els bancals de fesols (de bon renom), de panís, de pebrots, d'alfals, de melons, de tomates i de tota mena de llegums. Set-cents pous, que anaven a buscar l'aigua al nivell del mar, irrigaven aquestes terres sempre assedegades: era la servitud dels canareus. D'aquests pous, cada vegada més profunds a mesura que s'allunyaven de la costa, l'aigua era extreta amb el sistema rudimentari de les sínies, bona part de les quals dataven d'ocupació mora. Les insuficiències d'aquesta infraestructura arcaica i inadequada havien d'ésser suplertes per un esforç humà constant, irrelaxable, sense cessar ni perdó. Dia i nit, a l'estiu, els animals de tir donaven voltes a la sínia, els ulls tapats, fent rajar els catúfols d'aigua fresca que les terres crements esperaven. Un sistema de canalitzacions, tan antiquat com les mateixes sínies (la teula de terra cuita), i que tenia com a regulador el safareig, conduïa el misericordiós filet d'aigua a les bancalades; allí el pagès la distribuïa parsimoniosament, religiosament, adés fent-la entrar a la bassa del taronger, ara a l'era de l'alfals, després al solc del panissar o de les fesoleres. A l'estiu la vida es feia als prats. Si a cada pou no hi havia una caseta habitable, a cada caseta hi havia un pou. El parcel·lament i la varietat dels cultius donaven a aquestes terres baixes formes geomètriques capriciosament irregulars d'una diversitat de colors remarcable.
—Veritables jardins! —s'exclamà Raül—. Jardins Ignorats...
En efecte, poca gent coneixia aquests jardins minuciosament conreats, producte de l'esforç constant, de la tenacitat, de la suor dels canareus. Alcanar es trobava pràcticament incomunicat, i el mal estat de la carretera de baix que travessava els seus prats como un cuc blanc, agreujava el seu isolament.