La torre dels escipions

La torre dels escipions

A les envistes de Tarragona,
vora l'antiga via romana,
com una fita misteriosa
la torre es dreça, de pins voltada.

La veu dels avis diu que és la tomba
de Gneu i Publi, dos germans cèlebres,
els qui bastiren la placa forta
fa ja prou dies: vint-i-un segles.

Dues figures que hi ha esculpides
donaren ales a la llegenda;
els dos ploraires que el temps mutila,
el trist déu Attis hi representen.

Monument era, doncs, funerari,
i ensems orna va la via pública;
que molts patricis i rics i savis
llurs morts portaven davant les rutes.

Del clar paisatge l'encís dolcíssim
records esborra de morts i cendres.
No hi ha cap malva de cementiri
en la terra aspra de la pineda.

Infant i jove, sovint anava
en passeig plàcid fins a la torre;
feliç m'asseia sobre una pedra
i contemplava l'obra de Roma.

M'imaginava la via Augusta
plena de destres soldats amb llances,
mentre el cel lliure de Catalunya
solcaven, altes, les nobles àguiles.

I el vent venia de la mar nostra,
penons inflava, i cors, i veles,

i una alenada de vida forta
del cel baixava fins a la terra...

La solidesa i les netes línies
de l'arc perfecte i el gran pont auri,
també les mostra la torre prima
que n'és germana pel seu to clàssic.

Si commemora la mort ombrívola,
obra el prodigi de la bellesa,
i amb la natura per companyia,
la llum i l'aire la fan alegre.

Trinitat formen d'art i harmonia
el pont, la torre, l'arc de la plana;
tots tres ens donen la fesomia
de Catalunya mediterrània.