Aixecau los ulls, i veureu un cércol de monts...
Aquesta font, centre neuràlgic, per moltes raons, de l'univers verdaguerià de la Plana, formava part de la masia de la Torre de Morgadès, propietat dels Picó, amos també de la de Torrents, d'on procedia el pare de Verdaguer. El nom li ve de quan el poeta decidí anomenar-la així. La convertí en el lloc sagrat dels seus somnis. Hi venia tot sol a llegir, meditar i escriure. Aquí, després, hi portà tots els amics vigatans de l'Esbart de Vic, fundat a casa dels Masferrer, a celebrar sessions de lectures poètiques, a cantar cançons populars i a parlar de l'esdevenidor de la pàtria, seguint el model de les organitzades per l'admirat Frederic Mistral a l'entorn de la Fòntsegunha el 1854.
La font, avui propietat del Patronat d'Estudis Osonencs i de la qual no raja aigua potable a causa de la contaminació dels camps amb els purins, està presidida per un nou desmai (el primitiu va desaparèixer pels volts de 1886) i una monumental estela de pedra erigida el 1917 en commemoració dels cinquanta anys de la primera esbartada. Perduts en el silenci de la Plana i amb un magnífic panorama de muntanyes i camps. I, encara, tenint a un tret de la mirada l'ermita de Sant Jordi, podem llegir alguns dels fragments més abrandats del discurs que hi pronuncià Verdaguer en aquella primera esbartada, el 1867, i que és considerat un dels primers textos teòrics del nostre romanticisme.
DISCURS DE LA FONT DEL DESMAI (fragment)
Amics meus,
Hermosa per demés m'ha semblat la ideia d'aplegar-nos sovintet, ara que som en temps de vacança, los afectats al bon nom de nostra terra, per a parlar una estona de ses cançons, de sos hèroes, de son passat i de son esdevenidor, i amb sa escalfor fer reviure los assaigs poètics que en no pas tan llunyanes estiuades celebràrem.
Mes la idea de venir-hi a l'ombra d'un desmai la'n trobo tant, d'hermosa, que em sembla davallada del cel pel camí dels somnis falaguers. [...]
Aixecau més los ulls, i veureu un cèrcol de monts que, estufant ses llargues vestes de verdor, se donen les mans, i com un doble rengle de gegants de conegudes fesomies enrotllen i vetllen esbalaidors nostra plana, lo cistell de flors, lo bressolet d'or penjat entre cel i terra, en què plagué a Déu posar-nos a tots per ésser-hi bressats per mans d'àngels, que tals són encara, gràcies a Déu, i això ho podem dir ben alt en nostre segle, tals són encara les mares de muntanya; lo que fa que les filles ho siguen també d'ànima, com ja en són de cos; per veure i parlar amb aqueixes tots los dies, somniar-hi totes les nits, i algun, ditxós d'ell!, per morir entre sos braços tal vegada. Veureu lo vell Montseny, que, mig amagant sa blanca testa entre les bromes, com lo gegant de la faula, apar que serva el cel damunt de ses amples espatlles. Veureu l'aspre Puigmal encara més acimat, los turons de Bellmunt, de Gurb i els de Cabrera. I no seran pas tots tristos los records que us faran venir. No, no! que us diran que, aprés que cent generacions d'hèroes catalans que es bellugaren i moriren amb glòria a sos peus, de molts segles abans que el gran Otger fes sentir en ses sotalades los crits de llibertat als nou Barons de la Fama, afins [fins] que l'hèroe muntanyès de l'any vuit l'hi tornà a fer sentir, encara no s'ha refredat gens, encara bull com mai la sang catalana en parlant de llibertat i pàtria.
Segons la llegenda, cabdill que seguit pels Nous Barons de la Fama, féu fora els moros de Montgrony (Ripollès) iniciant la reconquesta catalana.
Es refereix a Josep Manso i Solà (Borredà, Berguedà, 1785 - Madrid, 1863) que es distingí per les seves heroïcitats en la Guerra del Francès (1808).
