Les cases dels pescadors, les «botigues», es trobaven arrenglerades del racó...


Obra:Jaume (p. 13-15)
Municipi:Tarragona
Comarca:Tarragonès

testing image

Les cases dels pescadors, les «botigues», es trobaven arrenglerades del racó on comença el molí fins al farelló; i en aquell punt, la terra eixint unes quantes braces cap a mar, altra petita rengla de sis o set botigues formava un angle recte amb la gran rengla que n'ocupava exactament lo siti per on passa avui lo carro foguer, que n'arrossega tants altres cap a llevant, cap a ponent, a tot arreu!... i corrent sempre.

S'eixia de la platja i s'hi baixava: a llevant, pel costat de cal mestre de veles; al mig, per les escales del Pes, i a ponent, per la baixadeta de ca Barrinyo, practicada entre les dues cases que formaven lo vèrtex de l'angle.

Eixes eren les vies de comunicació públiques. Les privades, tantes com botigues, puix cada una d'elles tenia una finestra per darrera que, a causa de la dife­rencia del nivell entre el carrer de mar i la platja, es convertia en porta donant al dit carrer; i per la qual les famílies anaven i venien.

Les botigues es composaven d'un magatzem, als baixos, on tot a l'entorn de les parets hi havia jaços pels homes, tinells pels palangres, cordes, fils, canonets d'hams, peces de cotolina, feixos d'eixàrcies, volantins, ralls, olles de quitrà, pinzells, agulles saque­res, cabdells de fil, troques de cànem, corns, llanternes, ternals i buixells.

Una escaleta, al costal de la porta de la botiga, conduïa a l'habitació reservada a la família del patró o per millor dir, a sa muller i filles, si en tenia! Los homes hi pujaven rares vegades. Si les famílies eren nombroses, vivien a ciutat.

L'habitació es composava d'una cambra amb alcova i d'un recambró en lo qual una escala de fusta donava accés a la finestra, porta que eixia al carrer de mar.

Lo moblament es reduïa a un llit de posts i bancs amb màrfega i matalàs cobert de conxa l'hivern, de vànova d'indiana l'estiu.

Arrimada a la paret, una gran caixa o bagul damunt de dos cavallets. Al costat, la pastera. Entre la caixa i la pastera, la finestra amb vistes a la mar i en un racó que corresponia a l'amplària de l'escaleta i feia com un altaret, un fogó que sols s'encenia quan la mestressa passava mal o el més jai de la casa, baldat de reuma, necessitava fregués de greix de gallina o pegats de llinet ben calentons.

Dues o tres cadires de bova, una cua de bou penjada al finestró amb l'escarpidor de boix i la pinta espessa de banya clavats en sos rústecs pèls, lo cèrcol del pa rodant a l'impuls del vent, mentre tenia corda, o descaragolant-se tot sol per la pròpia tensió. A la paret, una Magdalena vestida de cabells grocs, unes animes del Purgatori amb força flamarades, o un sant Antoni que guarda de prendre mal.

Al capçal del llit, una piqueta de pisa i un Santcrist de plom i en certes botigues «luxoses», dos lloros de «santi de guixi» damunt d'un tinellet; un gat d'igual pasta o dos conillets bellugant lo cap.

Davant de la botiga una enjogassada parra enviant brotets, redoltes i pàmpols fins a la teulada, reposant ses branques més velles i, com a tals, més feixugues damunt d'un rafal construït amb trossos de car, mitges antenes, bocins de perxes, arbres de barca fora d'ús i demés fustam de rebuig.

Los raïms, per lo vernal de la mar i la salabror que els nodria, eren pocs i agres, mes la raïmera donava color i ombra, i això bastava.

Sota el rafal i al costat de la porta gran, hi havia un fogó, lo vertader, lo que servia, i ben a propet la pica de l'aigüera.

Si plovia, un cop lo foc encès, l'encarregat de la menjada posava les brases en una fogona portadissa i el menjar es coïa dins de la botiga.

En cap d'elles mancava una pollera de joncs o cèrcols de bota guardant un gall i quatre gallinetes... gats i gossos no en parlem. A cal padrí n'hi havia un, lo «Company», que portava a cavall a tota la quitxalla amb més paciència que si hagués estat de fusta. Era gros com un pollí, cobert de pèls com filferro, tot clapat de negre i mangra. Visqué com un sant i morí vellíssim.

Se'n sabia l'edat perquè «datava»! Fou oblidat per un oficialet alegre i amic de romesco..., un tal don «Quenio»..., fins lo padrí recordava son nom de família: Gaminde. Anys després fou capità general a Bar­celona.

En eixes cases, on era impossible que nasqués cap mal pensament ni cap mala obra s'acomplís, trobant-se obertes nit i dia, habitades per gent enfeinada, tan neta de cos com d'ànima, davant la mar que moralitza amb sa solemnial presència i purifica amb ses emanacions salutívoles, lo Jaume passà els primers anys de sa vida... i per cert que devia trobar-s'hi a gust, puix fer-lo pujar a ca-seua costa molts plors i llargues con­verses.