De prompte arriba a mes orelles un crit...


Obra:Escrits inèdits I (p. 140-142)
Municipi:Tavèrnoles
Comarca:Osona

testing image

De prompte arriba a mes orelles un crit de "Jordi!", i una llumeneta esmortuïda, com l'ull d'un llop llambregant entre la fosca se m'apareix, sortida d'entre els rebolls. Lo que pensí, lo que passà en mi en aquell punt, no ho sé; sols sé que em diguí amb mi mateix: "La teva hora és arribada".

La llumeneta entretant s'atansà, s'atansà, llançà uns grans alarits al trobar-me, i agafant-me fortment, se m'emportà cap avall en la fosca. Jo volia demanar compassió a aquella fantasma, i no sabia traure [encertar] la paraula; volia cridar, i ma veu no es podia fer sentir de mes orelles: sols podia dir-me amb mi mateix, a cada esglai, capficat amb los diables del Gorg, i pensant: "Ja t'hi arrosseguen; d'aquí no en sortiràs més". Atravessàrem marges, xaragalls; saltàrem graons i recs, fent-me seguir ella per una mà, o casi duent-me a coll, com du lo llop entre ses barres lo xai que es va a menjar. La fantasma, tot sovint, llançava uns grans gemecs, però caminava, s'arrapava per les costes, s'enfonsava pels abismes, i amb son coratge apareixia que ningú era capaç per a arrencar-me de sos braços. Se ficà per últim en una cova oberta, a meu parer, en una roca llisa; me fa muntar com en un banc de matar xais, i me despullà; i quan jo no feia sinó invocar la verge, no esperant ja sinó que un gavinet foradàs mon coll ara abans ara [d'un moment a l'altre] —el que es un infant!—, batut per l'afadic de mort i sopitesa, acluco els ulls. I quan l'endemà em desperto a les besades del sol naixent, me veig, apar un somni, en lo llitet de noi en què solia jaure, recolzat al braç esquerra de la mare, que amb un mocador eixugava les gotes de sang de mos esgalabraments, i amb sos petons collia mes llàgrimes, que amb los seus lo sol no havia eixugat encara. Giro els ulls a la llar, i veig que mes calces i roba s'hi eixuguen a la flama d'alguna de les argelagues que tant m'havien fet patir. Si m'hagués despertat a la glòria, no sé si hauria sigut mes feliç.

Oh ditxós, cent vegades ditxós, de qui té mare! Malalta com estava la meva, havia atravessat los boscos i aspreses a la claror del llamp, i havia fet al cor de la nit lo que no faria un... tans sols per a venir-me a trobar a mi.