Aparentment l'examen es desenrotllà sense dificultat...


Obra:Verdaguer (p. 74-75)
Municipi:Vic
Comarca:Osona

testing image

Aparentment l'examen es desenrotllà sense dificultat, fins i tot amb brillantor. Al poeta li semblà així. S'endevina de seguida que l'aparent satisfacció del Dr. Serra era una petita malícia destinada a inspirar confiança a l'alumne, a animar-lo inclús a assistir a la lectura de les notes, com, efectivament, hi assistí. Don Ramon Andreu havia parlat amb el catedràtic; però no pogué treure'n res en clar; el senyor Serra i Mies guardava gelosament el secret. Costa de creure que pugui haver-hi homes, i sobretot catedràtics, que es complaguin en tals petiteses, però és així. El senyor Serra es recreava, fruïa amb el seu secret. Verdaguer, per la seva banda, no tenia ja la més lleu sospita, fins a tal punt, que va dir a Collell que aquell any aniria a sentir les notes —cosa que mai no havia fet— "perquè aquell any el cor li deia que seria aprovat". Ell devia pensar, a més a més, que, després de 1'èxit, el senyor Serra i Mies estaria més inclinat a la benvolença, que potser estaria penedit del que l'havia fet patir en els seus estudis, del seu caput asini i de totes les burles i insults amb què l'havia martiritzat. Mai tampoc Verdaguer no havia excel•lit en la coneixença dels homes, i menys encara, malgrat les seves ingènues malícies de camperol, era capaç de concebre la mesquinesa que pot amagar-se en alguns cors. El cert és que Cinto se sentí gairebé segur que seria aprovat. Era el que el senyor Serra volia. El triomf seria complet i, pels seus dintres, el savi professor de Retòrica, de Filosofia, de Teologia, etc., etc., devia de riure's d'ell.
Arribat el dia. Cinto empunyà el seu bastó de tortellatge i es traslladà a Vic per assistir per primera volta a la lectura, amb la idea, potser, de presumir i tot una mica.
«Els estudiants —ens diu Collell— estàvem aglomerats en el replà de l'escala de Teologia. El senyor Serra i Mies, de peu dret a l'escala, llegia les notes del segon any, i, en arribar a la V, féu ressonar un Verdaguer, suspensus, que àdhuc puc dir —escriu Collell— que fou pronunciat amb un cert retintin, que acabà d'agrejar el mal trago". ¿Quin dubte hi ha que fou així? Cinto es posà lívid; un rampell de bullent còlera l'abrandà. «En un impuls d'ira —continua Collell— llançà el bastó de tortellatge fins a l'altre costat del pati».
Després es retirà tremolós, sense dir res, per amagar la seva còlera i la seva desesperació.
Aquest any no té esma, no, de defensar-se amb la sàtira, amb el vers burlesc; aquest any, s'endevina molt bé, ho hauria fet més de gust amb el bastó; amb molt més gust l'hauria rebatut contra el cap del senyor Serra i Mies que contra la paret del pati; amb més gust o almenys, amb més ira que quan ho feia amb els carreters i amb els pastors, i segurament amb més raó. Tal vegada per això, per fugir d'aquesta temptació, va rebotre'l sense voler lluny de si. En sortir —ens explica Collell— només tenia una idea: el què dirien d'ell "allà baix". "Allà baix" era Barcelona; eren els que l'havien aplaudit; eren Aguiló amb els seus auguris, i Milà i Fontanals amb la seva felicitació. "Què pensaran allà baix?" Ningú no se'n recordava d'ell "allà baix", i era una ingènua vanitat aquella preocupació, però  ell ho sentia així, i a Collell li costa molt consolar-lo.