Mon colomar


Obra:Poesia, 1 (p. 1194-1195)
Municipi:Folgueroles
Comarca:Osona

testing image

Mon colomar
Oh, què s'han fet els anys de ma infantesa?
Fugiren, ai!, amb nostra imatge impresa,
com onades d'un riu del paradís.
En elles una estona nos miràrem,
mes, ai!, sols ens quedàrem
amb son record llunyà i esborradís.

Ta casa de la meva era veïna,
mes era blanca, hermosa i gegantina;
jo l'anava sovint a voltejar.
Me plavia mirar-te sobre d'ella,
amb una faixa vella
banderejant al cim del colomar.

Pel colomar jo un trono dat hauria,
un trono d'or cobert de pedreria,
amb sos coixins, cortina i cobrecel
per veure'm allí dalt sols una estona,
duent una corona
de blancs coloms en la blavor del cel.
Els blancs coloms, vessant dolces cantúries,
voltejaven llur niu a voladúries,
llur niu de colomins parrupadors;
els colomins cridaven a ses mares,
parlant-se fills i pares
amb la màgica llengua dels amors.

Bellugadissa en la serena volta,
a cada cop, la voladúria solta
canviava de forma i de caient;
eren talment constel·lacions novelles
d'efímeres estrelles,
que esmaltaven de dia el firmament.

I els càntics i l'amor i lo misteri
me poblaven de dia l'hemisferi
de visions d'or, de vols de serafins,
que em cridaven al cel a son seguici
com papalló novici
que encara no ha rodat per los jardins.

Mon esperit naixent aletejava,
els seguia pels aires i cantava
cançons de la infantesa que he oblidat,
i del vol de coloms als vols d'estrelles
passant, volava amb elles
pels camps de llum que Adonai[1] ha sembrat.

Tu llançaves o atreies les colomes,
estela que enviaves a les bromes
com iris canviants de lluentors,
que al davallar dels núvols se desfeia
i per los aires queia,
com pluja d'harmonies i colors.

Al baixar los coloms a casa teva,
jo baixava pensívol a la meva:
no hi havia coloms ni colomar,
sols hi havia un terral cobert de branques,
i, per colomes blanques,
jo feia allí mos somnis voleiar».

[1] Adonai significa senyor. Era l'apel·latiu donat a Déu pels hebreus i els altres pobles semites.