Baixem a l'amfiteatre, que han netejat d'herba...


Obra:Música de cambra (p. 148-149)
Indret:Amfiteatre
Municipi:Tarragona
Comarca:Tarragonès

testing image

Baixem a l'amfiteatre, que han netejat d'herba i on ara es poden contemplar les pedres a la perfecció; comença al parc del Miracle i cau sobre les vies del tren, amb arcades que es desdibuixen i entre les quals el blau del mar obre perspectives d'aventura.

Tota la quitxalla s'ha envestit des de sempre a cops de pedra entre aquestes ruïnes. Canalla que assaboreix gratuïtament la sang d'aquells màrtirs amb aire de llegenda blanca, com una vela de cara a mar, com una torxa encesa a ponent. Quitxalla que s'enfila als carreus daurats, que s'amaga entre els enderrocs de l'església visigòtica i de la romànica que s'hi sobreposa.

Cops de pedra, genolls sagnants, cossos bruns i cridòria al vast recinte tot obert a la sal i al sol que han eixugat els plors més antics, que s'han endut les pregàries a llevant, mestral, nord-est, qui ho sap, com una vela llatina de ràpida aparició i camí fugaç.

Les veus s'encalcen d'un cap a l'altre, de les grades més altes fins als amagatalls ombrosos, les dependències sinistres, ara receptors de xiscles de gavina i falciot, de sondrolls de trens de càrrega, lents perquè surten de l'estació i repuntegen amb ferralla el camí lluent cap a Barcelona.

Som hereus lleugers d'un passat que ara i aquí ens porta molta feina si tractem d'omplir-lo: hauríem de donar tant de nosaltres mateixos que ens buidaríem, caldria enderrocar la ciutat i amuntegar passat i més passat, pedres daurades, marbres, inscripcions i sepulcres, columnes, capitells i mosaics. Però hem de viure, ara som vius sota aquest sol, i ens passegem per la magnitud d'un món desfet, amb l'alegria del qui va a la platja propera i no ha de pensar res més sinó prendre el sol i escoltar la mateixa remor que sobreviu a les pedres i als homes i nens que hem estat.