L'escola parroquial de Cantoni...


Obra:El Collsacabra (p. 151-153)
Comarca:Osona

A l'interior de l'escola parroquial se celebraren les primeres festes literàries. Triadú, assegut en el porxo, recrea el paisatge idíl·lic que des d'allí es contemplava. La lectura per part nostra del fragment poc ser un bon exercici de comparació de com s'ha alterat, ni que sigui mínimament, la bellesa i l'harmonia d'aquest indret. Xavier Amorós (Reus, 1923) és dels pocs que ens han deixat testimoni, a banda de Triadú, de com funcionava la festa de Cantonigròs. Un fragment de les seves memòries n'aixeca acta.

testing image

L'escola parroquial de Cantoni, per exemple, reposa en un petit turó, un planell verd, esbandit d'arbres, a tocar el cementiri, davant per davant de la rectoria. Entremig hi ha horta i camps, en la petita vall que es forma entre el poble i el planell. Més enllà s'aixeca una creu missional amb una inscripció i la data. Entre la creu i l'escola s'hi ha fet un camp de joc per als col·legials. Tota l'altra banda la cobreix el bosc.

L'escola és petita, com correspon a la seva funció, però ben aprofitada, magistralment resolta en les proporcions. No desdiu gens del porxo nou de l'església, sinó que hi lliga, concebuts tots dos pel mateix arquitecte, Raimon Duran i Reynals. Està orientada a migdia, però amb la porta principal a l'angle de llevant de l'edifici. De cap a cap fins a la mena d'absis en què es resol per ponent, tota ella és de finestres, àmplies i gracioses, de vidrieres clares, amb suport i bigam de fusta. Sota la teulada, hi ha un fris estiregassat amb una inscripció llatina: Initium sapientiae timor Domini. És a dir: El primer que s'ha d'aprendre és el temor de Déu.

Moltes vegades assegut en el porxo de l'escola he pensat en aquesta sentència, sovint quan a dins hi ha el silenci buit, la quietud provisional, olorosa d'absència, del temps de vacances. Les cortines interiors, blaves i una mica descolorides, les persianes mecàniques mig abaixades, un esvoranc recent al mur, donen testimoni de la vida. La creu de l'absis era torçada d'un llamp.

Llavors, a l'estiu, passen uns núvols grans, a l'atzar, sobre la petita teulada vermella, i tot té molta llum, fins a dalt de Cabrera que brilla al sol damunt els espadats violents. Part de baix s'escalona en dos rengles el poble, i hi ha uns moments que no es veu ningú, ni una persona, ni res vivent que es mogui. Pot voleiar una peça de roba a les eixides, una mica de palla a la plaça. Tot és quiet. Són les hores mortes del dia, en un dia qualsevol d'un de tants estius. És quan la calma assoleix la sensació d'infinit, i que el poder superior és aquí mateix, sobre el serral de Rupit, a la poblada inclinació de Padarneres, entre la riera de les Gorgues i la de Balà, a la vista de Bellmunt, de la Plana de Vic, del Montseny i del Cadí. Els xiprers del fossar, el cloquer i la creu de missió s'alcen tant com poden; sembla que estiguin de puntetes.