—Recordi, Don Magí, que vostè ha de fer grans coses, avui...


Municipi:Tarragona
Comarca:Tarragonès

testing image

—Recordi, Don Magí, que vostè ha de fer grans coses, avui.

Don Magí, encara emboirat en la somnolència lleugera del despertar, va fer un gest imprecís amb la mà dreta, escampant els mots que es gronxaven en la quietud de l'alcova, perquè el deixés en pau. Sense enuig, tanmateix. I el vell soldat de cuera que durant més de trenta anys l'havia despertat amb les mateixes paraules, es va retirar silenciós, invisible, vers el racó assolellat del jardí que don Magí Castellarnau li havia cedit quan va fer seixanta anys.

Rafael de Sonora, indi seri de la Baixa Califòrnia, havia acabat la feina.

Quan l'indi ja era fora va entrar la Madrona. Com tots els matins. I així com el de Sonora li obria els ulls amb les paraules apreses una nit de campament molts anys enrere, amb l'accent dolç del seu català bressolat per la calma d'una llunyana terra conquerida, la Madrona el tornava a la realitat amb una veu dèbilment rogallosa i seca, quan repetia, mentre il·luminava l'estança:

—No sé com pot dormir tant. Marededéu!

Don Magí la va sentir rondinar, però encara va trigar una bona estona a llevar-se.

—No podries dir alguna altra cosa, per variar? —va dir per burxar-la.

La Madrona va aturar el seu gest i es va girar amb les mans al maluc.

—Àngela Maria! No en volia sentir d'altra. De tota la vida que sento que el vostre gitano us desperta —el to era, ara, volgudament estrafet—: «Recordi, don Magí, que vostè ha de fer coses importants...», com un lloro, i he de ser jo qui s'endugui un moc. C-o-s-e-s i-m-p-o-r-t-a-n-t-s —encara va mastegar, mentre li donava l'esquena i acabava d'obrir el cortinatge.

Don Magí va somriure. «Aquesta Madrona —va pensar— no canviarà mai. S'encén com un coet valencià.»

—Indi —va dir—. Madrona, ja ho saps que el Rafael no és gitano.

La Madrona, d'esquena, va fer un gest amb la mà. Indi, gitano, tant se val, venia a dir.

La Madrona tenia setanta-tres anys, alguns més que el senyor. Havia nascut a la casa i s'hi havia criat. Des de la mort de la seva mare, era la majordoma del casal, la que tenia les claus. Amb ella, però, s'acabaria el privilegi que tres generacions enrere havia obtingut la seva rebesàvia del seu senyor: «Mentre vulguis, tu seràs la majordoma d'aquesta casa, i després ho serà la teva filla i la fi lla de la teva filla, i així serà per sempre i sense interrupció mentre no s'estronqui la teva descendència femenina». I així havia estat. Fins a la Madrona. Ella no havia tingut noies.