Vigília de Nadal, poc abans de sopar...


Obra:Tàrraco clara (p. 21-22)
Municipi:Tarragona
Comarca:Tarragonès

testing image

Vigília de Nadal, poc abans de sopar. La meva contemplació del pessebre és interrompuda per les germanes que em criden: «el tió, el tió!». Baixo al menjador corrent.

Aquest menjador, situat darrere de la botiga, és, en l'àlbum dels meus records, una gran estampa de colors. El veig amb tots els detalls: l'armari raconer, el rellotge de pesos, la taula d'ales plegables, les cadires pintades d'un groc d'or vell amb el respatller en forma de mig cèrcol i el seient amb foradets rodons. Veig sobretot les parets que vesteixen amb un intent d'art l'estança menestral; a tots quatre panys de paret hi ha pintures, obra d'un artesà romàntic, frescos senzills en què predominen el verd i el blau: cel sense núvols, arbredes, cases de camp, jardins, balustrades, estanys, barques i cignes. L'estora, posada fa pocs dies, mig vermella i mig verda, és olorosa d'espart, i, a mi, em plau d'ajeure-m'hi i rodolar-hi. A mig aire entre el sostre i la taula, el llum de gas —bec de metall, pàmpol de flama— escampa una claror trèmula.

Sota la vigilància materna, les germanes i jo, per ordre d'edat, fem pondre el tió, que de tal només té el nom puix que és un caixó buit. Després dels mots litúrgics, pronunciats molt de pressa, i dels cops de bastó, que ressonen fortament, alcem el caixó i, amb mans ràpides i àvides, agafem el present: una vegada torrons, una altra neules, una altra confits o una ampolla de vi ranci, mistela o moscatell. Fem una segona passada i els presents són de menys valor: un ou, un pot de conserves, fruita. Insistim i, finalment, surten bocins de carbó. «Ara prou!» —ordena la mare;— «el tió ja està cansat!».

La taula de Nadal!

Ajudada per les germanes, la mare, petita, feinera, para taula en un instant. Va i ve amb pas suavíssim; llisca més que camina. Als seus grans ulls lluminosos hi ha, ara, com hi ha sovint, una llàgrima en formació, d'alegria i melangia alhora. Més envellida per la manca de salut que pels anys, no ha perdut del tot la bella semblança de la seva jovenesa.

Entra el pare, poc casolà. Fora del treball, li plau d'anar al cafè o al casino. És d'alçada mitjana, magre i àgil; l'abundant barba negra d'anys enrere s'ha fet grisa i curta. S'asseu i es posa a llegir el diari fins que la mare dóna el crit: «A taula!».

Ens asseiem tots cinc. Que clara, que viva veig l'escena! Veig la taula rodona al mig del menjador, amb les dues ales obertes. Les tovalles, amb els secs en relleu, són blanquíssimes, netíssimes, flairoses: han passat, com tota la roba de casa, pel gran cossi de la bugada feta amb lleixiu de cendra perfumat amb llorer. Els blancs tovallons plegats i els coberts de plata, fan guàrdia al costat de la vaixella bona, que té uns fistons daurats i les inicials en majúscules angleses.

El pare presideix i ens mira i ens escolta benèvol; amb prou feines obre els llavis mentre els altres no parem de parlar. Està una mica abstret, com si pensés en un Nadal de quaranta anys enrere, davant el foc de la llar, allà en la seva casa paterna que s'alça en aquella placeta rectangular de Sarral, l'austera vila de la Conca de Barberà.