Han passat ja, gràcies a Déu, les rigoroses fredors...


Municipi:Folgueroles
Comarca:Osona

testing image

Can Tona, 8 de febrer de 1871

Estimadíssim amic:

Han passat ja, gràcies a Déu, les rigoroses fredors que tant es feren sentir en aquest fons de plana, com li ponderava jo en les quatre lletres que dies passats li vaig escriure. Mes ai!, a mi se'm quedaren al cor, puix se me n'han endut, amb la mare estimada, l'aspre del meu esperit en què li plavia reclinar-se quan les fredors de l'ànima, encara més rigoroses, el feien tre­molar i tòrcer.

Cor hermós, obert de nit i dia a mes sedentes mirades, ja no tornaré llegir en tu. Cor melancòlic i trist, ja mos pobres versos no podran alegrar-­te més, ja mes oracions no trobaran les teves ales per a volar al cel.

Ja no tinc mare! Que trista és aqueixa paraula que mai m'havia dit i que ara em martelleja el cor cada punt i hora!

Com sap prou vostè, la mare malavejava molts anys ha, i en temps d'hivern l'embufec li donava dies terribles; tant, que al començar el bon temps, d'enraderada i desfeta no semblava ella. Amb el caure tanta neu en el passat mes de gener, la prengué aqueix mal tan fortament, que ella mateixa es vegé venir la fi de la vida, però tan suaument que mostrà no recar-li res del món, sinó el no haver-hi fet més bé i haver-hi portat una vida més pura i angelical encara...

A falla d'altre capellà, per ser al cor de la nit, i fent al mateix temps, amb prou neguit meu, sa voluntat darrera, de la millor manera que sabia aní preparant la seva ànima pel terrible trànsit de l'eternitat. I, com que dóna forces Nostre Senyor, si les hi demanem de cor, ni a ma llengua tosca i mal enraonada li faltaren paraules d'amor i resignació per anar-li dient, bé que no eren necessàries, puix ella me n'ensenyava a mi de més enceses. Ni fins a l'extrem de l'agonia les llàgrimes que procurava ofegar m'aturaren de fer res del que hauria fet estant amb tota la serenitat i força d'enteniment...

Que es dolça la mort dels amics de Déu! Que és dolç deixar el cos de terra als braços dels fills, espòs i amics estimadíssims, quan l'esperit va a descansar als de Jesús, encara més blans i amorosos!... Del cos, si cal parlar-ne, quedà sense l'horror de la mort, molt blanc i amb escaiguda positura. Jo no tinguí pas cor per a aguaitar-la, però la gent que fins a la cambra acompanyava a veure-la, després de dir-li el parenostre, es deien els uns als altres: «Sembla que dorm; no gastava pas millor color quan era viva».

L'endemà i l'endemà passat de morir li férem els funerals i cap d'any, amb gran assistiment d'amics i parents, i l'enterraren entremig del xifrer del cementiri i l'església, quatre passes endavant del gòtic sepulcre del llessamí, a on no em desagradaria fer-li companyia quan s'acluquin mos ulls al darrer son...

M'he estat uns quants dies a casa per a consolar el pare i germans. Però quan penso «ja no tinc mare», que no sentiré mai més la veu aimada que m'adormia al bressol —que si bé no cantava ja gaire, però tot m'omplia encara, i em semblava talment sentir un ressò dels càntics de l'àngel de la ignocència que, molts anys ha, no em deu abrigar ja sota ses ales—, quan penso que no em contarà ja més rondalles de reis i comtes, ni em parlarà de cançons i divins —que era el gènere de poesia popular que més estimava—, quan penso que no podrà endreçar més mos passos i volades la dona que amb la llet em féu mamar la poesia, que no regarà l'herbeta de l'amor de Déu la qui me l'ha plantada en la mala terra de mon cor, en lloc d'aconsolar-los, encara necessito de consolació.

De vegades, estant distret, m'afigurava sentir el torn que ella solia fer rodar, però m'adonava tot seguit que era el d'alguna veïna amiga seva; em feia la il·lusió de veure-la en un racó de cambra o a ran de foc atiant la llenya o amb el llibret als dits. Però ni mos ulls la veien ni mes orelles la sentien; sols mon cor la sent com em diu des del cel que no l'enyori, puix està més bé que jo en el paradís de Déu.

Ara, deixat el poble estimat a on no feia sinó plorar, em torno a trobar sota el teulat de la benvolguda masia...