Records de ma missa nova (fragment)


Obra:Obres completes (p. 1251-1252)
Municipi:Folgueroles
Comarca:Osona

testing image

Records de ma missa nova (fragment)

La capella de Sant Jordi és la gentil corona d'un turonet que, rodó com fet amb un torn, s'aixeca enmig de la Plana de Vic. Quan en temps primitius aqueixa era un estany, com diuen els geòlegs, lo turó de Sant Jordi devia ser una illa, mirador des d'on es veuria blavejar, d'un cap a l'altre, com una petita mar interior que tindrien per mirall digne d'elles les muntanyes més altes de Catalunya. ¿Quina raça fou la que corona sa esmotxada punta amb un magnífic dolmen? ¿Amb quines eines arrencà aqueixes enormes lloses que semblen vingudes dels cims de l'allunyada Savassona? ¿Per quins camins atravessaren los boscos seculars? ¿Per quins ponts passaren los dos o tres torrents que s'hi entreposen? ¿Aqueix dolmen era un altar, era la casa d'un rei o la tomba d'un patriarca? Lo poble senzill, que fa bé de no voler-se trencar lo cap en qüestions a què els savis no donen resposta, mira aquelles estranyes lloses i se n'entra a pregar en l'oratori. Aneu-los-ho a dir a mos devots compatricis que quan se posaren los fonaments de la capella de nostre estimadíssim Patró, ja tres o quatre mil anys havia que aquelles enormes pedres dominaven lo país! Prou feren nostres avis de respectar-les en aquells temps en què eren totalment desconeguts aqueixos monuments. Sols la pedra més acostada al temple està mig ajaguda, com si el Sant, recordant-se que era guerrer, amb una empenta s'hagués volgut traure de prop aquell pedró del gentilisme, que, no obstant, deixà gairebé intacte.

Lo poble lliga amb lo fil meravellós de la llegenda eixos dos elements tan llunyans i contradictoris, lo primitiu i lo modern, lo celta i lo cristià.

Diu que una pastora santa de Puig-ses-Lloses guardava les ovelles en aquells endrets, i desitjant resar lo rosari dintre la capella, determina fer-hi al costat un cortiol, on pogués tancar alguna estona sa ramada. D'una a una anà a cercar aquelles lloses, que duia planes damunt del cap, tot filant per no perdre feina, i a l'arribar al cim del turó les clavava a terra totes dretes, formant un clos quadrat que podia tancar fàcilment amb una barra travessera o amb una branca. Des de llavors, sempre que volia encomanar-se a Déu, tancava allí son escamot d'ovelles, i se n'entrava a la capella a esplaiar la seva ànima en l'oració. Aixís pogué resar amb més tranquil·litat i fer-se més santa encara.

Ma estimada mare m'ho havia contat aixís moltes vegades, i ella, que m'omplí lo cap de tradicions cristianes i el cor de sentiments, fou la primera d'arribar a Sant Jordi aquell dia ditxós per ella i per mi i la darrera de sortir-ne. Pobra mare!