A Tarragona, darrera el Palau de l'Arquebisbe, passa aquella muralla portentosa...


Obra:La família dels Garrigas (p. 13-14)
Municipi:Tarragona
Comarca:Tarragonès

testing image

A Tarragona, darrera el Palau de l'Arquebisbe, passa aquella muralla portentosa que comença al portal de Sant Francesc i va fins al de Santa Clara.

Tan ferma és avui com al temps dels Creuats. Tan sòlida és ara com lo jorn en què etiòpics, fenicis, romans, gots, sarraïns, cristians, imperialistes o moderns francesos la impugnaren.

Imposant!, majestuosa!, trenta centúries no l'han pogut encetar

N'és compacta, gruixuda, alta, bordada de matacans mig desfets, de rebellins sense acabar, de torres afegides.

Mai s'és abandonada a l'agressor, ni mai ningú l'ha presa per força. Sempre lo sitiador ha penetrat en la Ciutat per la marina.

Sols s'humanitza per qui l'habita, s'hi abriga i l'aima, i lo que dards, catapultes, bombes, mines, canons no po­den obtenir obrir-la, ho permet a les bones, sense saber com ni quan, a pacífics capellans i burgesos que viuen al seu redosso i la foraden en sa massa colossal per balconets, finestres, eixidetes, que donen llum i frescura.

Al fer-se vella s'ha tornat pacífica i en lloc de morters i merlets que la rematin, ha pres en son cim terradets ombrívols, en ses escletxes, figueres bordes, en sos bonys i forats, heures, parietàries de tota mena que li tapen les ferides i l'engalanen.

Tot en ella no és d'igual majestat i bellesa. Història viva de pobles que passaren, cadascú d'ells ha fet i desfet, deixant lo seu segell en la manera de renglerar les pedres, d'escairar-les, en cada portella, reixa o bordó.

Al seu peu, una carretera, la qui abans los ferrocarrils permetia transitar quan a posta de sol los portals de la Ciutat se tancaven, serveix ara de passejada a gent d'iglésia: un bon tros porta el nom de passeig dels Canonges.

Perpendicular a ella, una altra carretera mes estreta, rasant les vinyes de l'Alasà, se dirigeix al fossar, que tan de lluny se veu amb sa porta d'un vermell de sang presa, aquells dos finestrons que semblen ulls, los ren­gles de ninxos, los xipresos, bellugant-se a l'impuls del vent, ajupint-se, aixecant-se, brandant lo cap, fent brugir l'aire com si tinguessen llàstima dels sers inanimats que llur ufania sombreja, i dels quins llurs arrels se nodreixen.

A mà esquerra del fossar, seguint les porxades de l'aqüeducte per on ve l'aigua que en la Ciutat se beu, la carretera es torna camí dolent, fins a dalt del fort de l'Oliva... i passat lo fort, ja no és carretera ni camí, sinó sender pedregós i tort, que tant aviat surt de les pelades roques com s'amaga entre esbarzers i brossa girant a llevant, a ponent; no sabent on va! No obstant, com tots los camins, fins los pitjors conduits, va a tot arreu: a la Secuita, als Pallaresos, al Pont del Diable, a la font d'En Garrot, a Valls, a Salamó, a les carreteres de Reus, de Barcelona, i per elles, a Roma, a Lisboa!, a Finis terrae!

Un de sos giravolts penetra en les terres del Mas del molí vell del quin la masia s'aixeca arrogant damunt l'esquena d'una colineta, veient-se de ses finestres i terrat lo Cap de Salou, les platges llargues, lo campanar de Reus, les cases de la Selva, tot aquell bé de Déu de vinyes, garrigues, hortes i boscos anomenat lo Camp de Tarragona.