La casa de can Tona, que haurà sentit anomenar...
En aquest mas, un dels llocs literaris imprescindible en tota ruta verdagueriana, que encara està en actiu, Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845-Vila Joana, Vallvidrera, 1902) s'hi va estar dels 18 als 26 anys, és a dir entre 1863 i 1871, mentre va estudiar com alumne extern del Seminari de Vic. Hi feia de mestre dels fills dels masovers i ajudava com a mosso a canvi de la manutenció. Fou en una cambra de la part de darrera del mas on redactà una primera versió de L'Atlàntida, la del 1868, que alguns estudiosos identifiquen amb L'Espanya naixent, el manuscrit de la qual fou trobat en una biga del mas i, avui, es guarda al Museu Episcopal de Vic. De com era la seva vida ens en podem fer idea gràcies al contingut d'una carta que adreçà a l'amic Ferran Sellarès a principis de 1867.
La casa de can Tona, que haurà sentit anomenar vostè tal vegada, està a la part de sol ixent de la ciutat, a mig camí a Folgueroles, que és lo poble d'on só fill, situat més al peu de la muntanya. No li renten los peus rietets [riuets] d'escuma, ni l'enrotllen jardins de flors, ni canten calàndries i merlots entre els arbres que l'ombregen. Res d'això: lo riu o rieró corre a cosa de sis-centes passes de la casa, de modo que no ens fa nosa ni servei, ni a nosaltres ni als camps, que, per ser alterosos, no poden rebre d'ell cap regada, amb prou que se'ls posaria bé sis o set vegades l'any. Lo demés, mica avant mica enrere és com qualsevol casa de pagès de les que vostè haja vist: un parell de bous, dos o tres de bestiar de peu rodó, ovelles que belen, gallines que escatainen, seria lo que vostè veuria per aqueixos camps i margenades.
Aquesta és la casa a on m'estic, i per mestre, que ací és dir-ho tot. Perquè no es pensi vostè que són tot flors i violes. Poques hores bones he tingut en ella d'ençà que hi só (que aviat deurà fer quatre anys), però sí que n'he passades de bones, i de molt bones, per aquells camps i torrenteres. Cada dematí, entre vuit i nou hores, ja m'hi veuria vostè passejar amunt i avall amb l'Eneida o La Jerusalem [alliberada], que són les obres que mai me cansi de llegir ni penso traure'm dels dits, i que han de ser la mort de la meva musa, pus [ja que] veu quan esgarrifosos són, al costat dels seus, sos dibuixos [les provatures].
[...] Lo dia que no vaig a la torrentera, vaig a una font que és un xic més enllanet, a la que hi torno també a la tarda, acompanyat sinó de mos pensaments, i, bo i assegut allà sobre l'herba, solo esperar que toquin l'oració de les ànimes o que els mossos de can Tona em cridin tornant de la treballada.
