Acabades les veremes, Tàrraco és envaïda pels pagesos del voltant...


Obra:Ildaríbal (p. 211-212)
Municipi:Tarragona
Comarca:Tarragonès

testing image

Acabades les veremes, Tàrraco és envaïda pels pagesos del voltant. Hi ha gran aldarull a les tavernes, gran afluència als bordells. El port és ple de badocs que guaiten les naus velívoles amb insòlita curiositat, i el fòrum remoreja més, si és possible, que els dies de gran festa. Bacus és el déu preferit dels veremadors. La seva efígie, riolera i grassa, coronada de pàmpols, és passejada en carros per la ciutat. Com que d'estàtues no n'hi ha gaires, sovint un veremador gros i vermell es deixa cenyir la testa de fulles i de raïms i,  apoltronat dalt de la carreta trontolladora, es fa admirar per la multitud. La multitud, però, li adreça més ironies que lloances. Si els uns, per ficció, li han llançat flors, els altres li tiren pellofes de fruita, l'apedreguen amb avellanes i amb glans. I no és pas estrany veure alguna d'aquestes divinitats improvisades esdevenir colèriques i saltar del carro per batre's cos a cos amb algun passant. Però tot s'acaba buidant els bots de vi, en una ritual, amigable i perllongada libació.

Seguint el costum dels emporitans, quan el carro és aturat en una plaça, els veremadors el volten donant-se les mans i, al compàs d'un xilòrgan i d'una doble flauta, imitant els trepitjadors, puntegen una dansa. I les dones s'hi ajunten, i els infants, dins la rodona de dansadors, en fan una altra, fins que un dansaire o el mateix Bacus diuen que ja és hora de desfermar la bèstia que s'arrossega darrera de la carreta, per sacrificar-la al déu. Quan la sang del boc ha omplert la cratera de l'altar, tota una colla de veremadors es queden dintre del temple, per a sortir-ne després en processó.

Surten afilerats, coberts de túniques arrossegadisses i amb una llarga carbassa pintada simulant la testa d'un ocell. Els tarraconenses tenen preferència pels ocells aquàtics: pels cignes arrogants, per les oques porugues, pels ànecs grotescos. Les túniques, llistades de diversos colors—blau, vermell, groc,— no els deixen treure les mans. I, a manera de màscara, sostenint la carbassa, dues llargues mandíbules articulades, que adés semblen un nas, adés semblen un bec, i ressonen el mateix que trompetes. Surten dansant, saltant, fent genuflexions, obrint les barres de fusta, brandant els caps, proferint veus guturals i crits estentoris. I així alegren la ciutat i diverteixen el poble.

Per tradició, Públius, com a legat, sufraga les despeses d'aquestes processons, que es repeteixen un dia i altre. I, per regraciar-lo, totes les oques, tots els cignes, tots els ànecs, les patums, els esparvers, els galls i les xibeques, fan reverència davant del seu palau. Quan el dia del sol arriba, reprenent llurs màscares, els veremadors s'aposten al fòrum i esperen el legat de l'emperador: ells li faran una escorta d'aus xollades i estrafolàries. Públius, aquest dia, fa dur-se a l'amfiteatre amb la millor basterna, i fa pujar al seu costat, a la llitera, davant del poble tot, Èlia. Vestida d'un pal·li brocat d'or i argent, la dolça amor del pretor té totes les gràcies. Avergonyida, bon tros, per l'ostentació a què es veu forçada, abaixa els ulls i es torna roja. Però, veient els ànecs colossals que pul·lulen al seu davant obrint el bec, no pot contenir el somriure.