testing image

La visita

Des de la finestra on ara ens trobem, el paisatge se'ns presenta com una successió de paisatges sobreposats, com en els decorats del teatre antic. Hi ha, primer de tot, la mateixa finestra. En segon lloc el balcó, ple de flors i roba estesa. Segueix un pati, amb llimoner, magraner i palmera. Al fons del pati, una paret rere la qual s'endevina un carrer. El carrer es veu com una rasa. Intuïm la gent que hi passa pel fregadís dels peus. Oh, sí, els fregadissos! Us els podria descriure tots, els estils de fer avançar els peus per aquest carrer invisible! Peus arrossegats amb parsimònia de rosegaltars protèrvics.  Peus que evolucionen desmenjats de turistes indecisos. Després hi ha la paret d'una casa que en realitat són dues. Eren una de sola però la història l'ha anat segmentant i ara són una gran casa repintada i nova i una mica de casa decrèpita i vella. Després vénen altres cases o fragments de cases, ocupant l'espai per damunt de la façana de la casa primera. I al final de tot, com emergint per entremig d'aquestes onades de terrats i teulades, la blanca proa de la catedral.

Sí, aquell retall de pedra que emergeix per damunt de les teulades és la immensa catedral cristiana, substituta d'un temple pagà, les venes del qual discorren encara per sota d'aquests carrers i emergeixen de tant en tant en els baixos d'alguna casa. Jo mateix vaig trobar un dia un carreu jupiterià, en fer el clot per plantar un d'aquests arbres que verdegen al pati.

Ara faig una pausa en la descripció del quadre, perquè pel carrer passa una onada de turistes francesos i considero del tot interessant sentir-los. Deuen ser una trentena i, per les veus, per les frases que ens arriben, però sobretot pel pes de les petjades, s'endevina que és un grup madur, un grup que es troba en el jubileu de la vida i l'aprofita per conèixer el món que se li escapoleix de les mans amb la mateixa agilitat que se li escola l'existència. Acaben de veure la façana de la catedral, lluminosa i clara, i el guia els ha fet reparar en les inscripcions babèliques de Cal Degà. Ara s'adrecen al claustre de la seu, on rebran exacta descripció de la processó de les rates, i faran una fugissera ullada al Museu. Ràpida, perquè el cronòmetre no espera.

El grup s'allunya, les passes i les veus se senten cada cop més fluixes. Però en aquest precís moment, unes passes úniques i singulars, procedents d'una parella de peus corresponents a un únic cos, semblen fer marxa enrere, trepitgen amb força la calçada, arriben al portal de la casa i no es detenen. No. Entren. S'aturen. Potser miren a les bústies. A les bústies hi ha els noms dels quinze estadants d'aquella antiga casa de llogaters. Uns segons després torna a sentir-se el trepig. Escales amunt, ara. De dues en dues. Això és esgarrifós! Tanta avidesa! Les passes s'aturen davant del nostre pis, on hi ha la finestra des d'on miràvem.

Se sent el timbre. Qui truca sembla molt decidit. No li fem cas. Però hi ha insistència i reincidència. Qui truca ho té molt clar. Que hi som o que vol ser atès o que el que el porta aquí té alguna mena d'importància. En aquests casos sempre apareixen uns dubtes semblants. Nosaltres, aparentment, no tenim cap interès a atendre el visitant. És ell, qui ha d'estar interessat. Però aquest aparentment de seguida es difumina quan les passes semblen reprendre el sentit invers. Un peu recupera el graó de l'escala. El visitant se'n va. I el seu missatge està a punt de perdre's per sempre.

Ràpids, ara decidim. La porta s'obre. Els peus corresponien a una senyora anònima, desconeguda, d'aspecte estranger. Sí, el que pensàvem, un membre del grup. Duu una brusa rosa amb tirantets, una pantalons blancs i un barret de palla igualment blanc. És grassa, està vermella de sol i sua. El missatge, quin missatge ens porta, la dona vacil·la a l'hora d'escollir les paraules. A l'últim, quequejant, insegures, surten:

- Buenos días, señor. Permetez-moi...

Mentre, amb una maneta es premia el baix ventre.